Ni migdiada ni propina

Quan les nostres mares anaven a la perruqueria del barri, després del ritual final, rere un núvol de laca que sortia d’aquells flascons enormes i daurats que amenaçaven la capa d’ozó, tenia lloc un gest habitual i esperat. La clienta feia lliscar unes monedetes a la butxaca de cadascuna de les noies que l’havien atès, en funció de l’eficàcia de la seva tasca. Hi havia complicitat per les dues parts.

A priori podia semblar un gest una mica humiliant, condescendent, dotat de certa prepotència per part del client, però la veritat és que sempre era rebut amb un somriure càlid i agraït.

L’ús de la targeta va matar la propina, que era l’alegria diària de molts treballadors. L’al·licient, el costum que diferenciava entre un bon servei o un mal servei, el cambrer simpàtic del malhumorat, l’operari detallista del desdenyós, el dependent amb voluntat d’encertar-la

La targeta va matar la propina, l’alegria diària de molts treballadors

o qui, simplement, executava ordres.

Ara prens un cafè, pagues amb la targeta i llestos. Adeu a l’al·licient del pencaire, al termòmetre de la feina ben feta, adeu al somriure.

Posats a vetllar per les quatre tradicions que ens queden, en perill d’extinció, em poso a rellegir El don de la siesta, una altra cosa ben mediterrània que ens pisparan.

Un estudi de l’Escola de Salut Pública de la Universitat de Harvard, explica Miguel Ángel Hernández, va provar d’identificar les conseqüències per a l’organisme de l’abandonament del costum de la migdiada a Grècia. Resultat: en un mostreig de més de 20.000 adults, els que van abandonar aquell dolç hàbit van incrementar en un 37% el risc de mort per malaltia cardiovascular.

Que torni la migdiada, i la propina! ●