La Vanguardia (Català-1ª edició)
El barri es cansa de la deixadesa de les administracions
des els últims anys, però que al final els narcos sempre troben un altre toxicòman de confiança que gestioni el punt... fins que torni la policia i també l’arresti. Als carrers a aquests toxicòmans els anomenen “machacas”. El problema que tant amenaça la convivència al Raval té moltes potes, la delinqüencial, la social, la immobiliària... “I bé, com més drogues, més crits, més baralles, més discussions... Per això, cada vegada més, la gent marxa del barri”. Sí, el mateix cens confirma l’èxode, el lent degoteig de veïns.
“Els veïns estan molt emprenyats, sobretot ara –expliquen dos empleats municipals encarregats de recollir xeringues–... Porten els nens a l’escola, troben una xeringa pel camí i s’emprenyen. Alguns ens donen les gràcies, d’altres ens donen la culpa del que passa... Les xeringues fan
● molta por, generen molta intranquil·litat. L’altre dia un nen es va punxar amb una al pati d’una escola del Gòtic! És un problema cíclic; fa un munt d’anys que recullo xeringues, però la veritat és que últimament tot empitjora. En trobes per tot arreu. Un dia normal en reculls una mica menys de cent, però els dies de cobrament de l’atur i dels ajuts socials la cosa es dispara. Als jardins Rubió i Lluch n’hi he arribat a recollir més de 50!”.
Un altre punt molt dur són els baixos de les oficines de la Seguretat Social, al sud del barri, a l’altra banda. A la tarda, sobretot quan es fa fosc, s’hi concentren deu, quinze, de vegades vint toxicòmans... I fumen i s’injecten, i després es queden adormits. A pocs metres hi ha la sala d’atenció
Molts demanen mesures contra l’abundància de pisos buits que ocupen els traficants
de l’avinguda Drassanes, la sala Baluard, però aquesta gent viu molt al marge de tot, realment està molt fastiguejada, i la seva vinculació amb els serveis assistencials és molt escassa. “Nosaltres hi anem a primera hora del matí –expliquen els escombriaires–, darrere de la Guàrdia Urbana, que els desperta i els diu que han de marxar, perquè netegem”.
I davant aquesta situació uns demanen mà dura, fermesa als carrers i les places, que l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat facin complir les seves pròpies ordenances, i que traslladin a altres barris almenys bona part dels serveis assistencials disposats aquí. Criden a la solidaritat de la resta de Barcelona. I d’altres, també molts, perquè en aquesta zona de la ciutat hi conviuen moltes sensibilitats que de tant en tant s’embranquen, demanen més recursos per als serveis socials i que les administracions prenguin mesures contundents davant l’abundància de pisos buits amb propietaris, principalment grans tenidors, que amb prou feines atenen. Sense una política d’habitatge decidida, diuen aquests veïns, no ens en sortirem, d’aquesta...
I uns i altres coincideixen en una cosa. Tots se senten abandonats per les administracions, tots estan farts de la seva pròpia història. ●