Un home sense humanitat

L’inici de Dahmer a Netflix conté els trenta-sis minuts més tensos de la televisió dels darrers mesos. Mostren Jeffrey Dahmer, el psicòpata en sèrie que va matar disset nois entre el 1978 i el 1991, desempallegant-se de la veïna quan surt de casa. Es queixa de la fortor que li arriba del seu apartament i ell li dona una excusa poc convincent. La dona, que sospita des de fa temps i ha advertit la policia en més d’una ocasió sobre les conductes estranyes del veí, no es pot imaginar què té a l’altre costat de paret: cossos humans en descomposició, ossos guardats com si fossin un souvenir, òrgans al congelador, fotografies d’horrors indescriptibles.

En sortir per la porta, en Jeffrey surt de caça. Va a un local d’ambient on flirteja amb nois negres homosexuals (el color de pell té importància). Ells noten que no parlen amb una persona socialment gaire hàbil però, malauradament, una de les víctimes en potència accepta l’oferiment d’anar al seu apartament a fer la cervesa i fer-se unes fotografies. El que hi passa no cal revelar-ho. El que sí que convé dir és que transmet pudor, fàstic, por, frustració i la sensació que no s’acaba mai. Regira l’estómac. Aquesta capacitat de no deixar indiferent és un encert en si mateix, sobretot quan l’obra vol mostrar el pitjor de la humanitat o, més ben dit, quan un home no en té, d’humanitat.

No és el primer cop que Ryan Murphy i Ian Brennan, els creadors, s’endinsen en la foscor. Ells havien firmat American horror story o Ratched, i Murphy havia dirigit i produït El asesinato de Gianni Versace, la sèrie que servia de biopic tant per al dissenyador com per a Andrew Cunanan, l’home que el va assassinar. Els paral·lelismes amb aquesta minisèrie, a més, són fàcils d’identificar: una narració fragmentada, pinzellades de les víctimes i la contextualització dels crims en una època determinada. Si Versace posava sobre la taula l’homofòbia dels noranta, Dahmer denuncia l’homofòbia i el racisme que van permetre que un home blanc i ros pogués sortir-se amb la seva durant tant temps.

Però, malgrat els intents per emmarcar la història, de fer creure que volen anar més enllà, els creadors no acaben de ser del tot honestos: Dahmer només està escrita des de la fascinació que els desperta el subjecte amb una buidor moral sense límits que inclou la necrofília o el canibalisme. Que l’espectador decideixi si el morbo de veure un horror inspirat en fets reals paga la pena quan els familiars de les víctimes estan cansades de reviure’l. ●