Espanya, dels dubtes al cel

La selecció espanyola serà a la pròxima final four de la Lliga de Nacions, una alegria indescriptible en vista de la passió que suscita aquesta competició. Es tractava d’una final, segons Luis Enrique, i es va guanyar, tot i que el més important era crear bon ambient de cara al Mundial, no fos cas que l’últim partit de preparació –un amistós a Jordània– sigui una patxanga, digna d’aquell amistós a Guinea Equatorial.

El gol d’última hora de Morata, al Reial Madrid, va esborrar 60 minuts vulgars de la roja. Marcar gols decisius in extremis té més gràcia que marcar-los al principi i permet veure la vida d’una altra manera. L’aficionat s’oblida de tot el que ha passat i es queda, rialler, amb el gol i la cara del rival, ahir una Portugal mesquina que va supeditar un planter de primera al conservadorisme del seleccionador Fernando Santos.

A Braga es dirimia un estat d’ànim amb finalitats ulteriors (el Mundial de Qatar del novembre). Després d’una hora de futbol de classe mitjana, anodí i complidor, Luis Enrique va revolucionar l’equip amb l’entrada de Busquets, Pedri i Gavi. Si Espanya no hagués marcat al final, tots hauríem retret al seleccionador la tardança, i ell, amb el seu habitual humor asturià, ens hauria enviat a pastar. Com que Espanya va aconseguir la victòria, convé encomiar l’astúcia del seleccionador

Va marcar Morata, l’ariet més lànguid en la història del futbol, i Cristiano Ronaldo es va jubilar

que va deixar el talent a la banqueta en espera del desgast de Portugal. Un gol, n’hi va haver prou amb un gol, perquè tots puguem nedar en la subjectivitat. Fos l’estratègia que fos, va sortir rodona i va permetre reconciliar-se amb la llauna dels primers 60 minuts gràcies a la cirereta de l’èpica. Qualsevol gol decisiu els últims cinc minuts de partit és èpic, i davant l’èpica tota la resta no té importància.

Pedri i el senyor Busquets –en definició antològica de Sergi Pàmies– van aportar visió, tot i que després hi ha Morata. El nou més lànguid en la història de la selecció espanyola va fer tot el que li hauria de garantir la titularitat al Mundial per a desesperació dels seus detractors, desesperats, al seu torn, per l’estil de Morata, a qui se li assigna la fredor com a tot jugador alt. Mentre Morata s’encimbellava, Cristiano Ronaldo, 37 anys, es diluïa al tenebrós món de la jubilació, plasmada en una no rematada a l’àrea, on es va adormir com s’adormen els ociosos de la tercera edat. Ai, els anys, CR7, el jugador que feia tremolar el Camp Nou quan començava...

Cal felicitar Luis Enrique, com es diu en aquests casos. Va donar importància al partit, una final!, i els seus futbolistes es van rebel·lar al tram final, gran qualitat de cara al Mundial, un torneig sense segones oportunitats.