Una data en vermell

Avui és 1 d’octubre, una data que per a l’independentisme brilla més que el sol, perquè va demostrar la seva capacitat d’organització i la complicitat amb el carrer. Cinc anys després, la gent que va anar a votar recorda aquella jornada amb enyorança del que, com diu el bolero, podia haver estat i no va ser. Perquè, al final, aquell exercici democràtic sense empara legal va constituir una manifestació de la voluntat d’una part important de la societat catalana. No és poca cosa, però resulta insuficient per treure’n conclusions. I a més va tenir la seva èpica per la pèssima gestió del govern de Rajoy, que va reprimir sense contemplacions qui només volia posar la papereta en una urna.

Però, un lustre després, hem vist com els mateixos que van organitzar la consulta i van convocar al vot

L’independentisme fins i tot és incapaç de posar-se d’acord en el que va significar l’1-O

no només no s’entenen entre ells, sinó que estan a punt de la ruptura a la Generalitat. I s’ha donat el cas que, al Parlament, cada partit independentista va presentar ahir una proposta diferent sobre el que va representar la jornada. Fins i tot l’ANC creu que la secessió ja es va proclamar i que el que han de fer els partits és implementar-la l’any que ve.

Va ser Lou Reed qui va dir que no li agradava la nostàlgia, llevat que fos la seva. Això ho podrien dir avui molts dels que van sentir aquella jornada llunyana com la seva contribució a la història. El que passa és que l’enyorança és com una droga que impedeix de veure les coses com són. I sobretot com estan. En aquestes mateixes pàgines, l’historiador Joan Esculies escrivia en les últimes hores que les diferents lectures de l’1-O i els intents d’apropiació del que va ser l’han convertit en una rèmora que no permet que el país progressi. I Catalunya, gronxada per documentals èpics i pel·lícules romàntiques de la jornada, badalla entre el somieig i la nostàlgia.

Cinc anys després, Catalunya ni està més forta, ni està millor. Amb la sensació que els qui van proclamar durant un nanosegon la independència no tenien ni un full de ruta, ni una sola complicitat internacional. L’expresident José Montilla ha declarat que tot va ser un engany. Potser només va ser un somni. Amb un amarg despertar. ●