Amb el que sigui

Tot i això, suposa estar en mans de l’altre.

Els anys vint d’aquest segle XXI són molt més bojos del que imaginàvem. No hi ha xarleston, i la successió de calamitats globals ens condueix a l’acceptació. Sovint llegeixo i sento que avui som més estoics que epicuris, però l’escola estoica manifestava una voluntat i una serenitat indestructibles, a més d’implicar-se en allò comú, això sí, mantenint una certa distància interior. I, així com els seguidors d’Epicur de Samos –refugiats al seu paradís íntim–, se sentien invulnerables: cap soroll de fora no els feia tremolar. Aquesta independència de l’ànima immutable, com reflexiona Jeanne Hersch a El gran asombro (Acantilado), és del tot impracticable en els nostres temps ja que aquesta civilització hiperactiva impedeix que ens limitem a gestionar les dosis de plaer o dolor propis.

A les xarxes, amateurs de tota índole hi venen receptes per ser feliç i també per estar prim –per a molts és el mateix–. No s’havia parlat mai tant de salut, incloent-hi la mental, i s’agraeix que desaparegui l’estigma, que no la malaltia. Els hepatòlegs ens demanen que estiguem tres dies seguits a la setmana sense beure alcohol per deixar en pau el fetge. I deu mil passos ens recomanen els cardiòlegs per evitar problemes de cor. Cada dia ens recorden que fàcil que és morir, de manera que una indústria ferotgement activa ha coronat el mercat perquè vendre benestar encapsulat és més conservador que jugar amb criptomonedes. La consciència de la nostra vulnerabilitat ha implosionat entre els qui havíem aconseguit adormir la hipocondria. Se’ns entravessa la desesperança que pal·liem consumint melatonina i serotonina a fi de continuar fugint de nosaltres mateixos.

Fa més de vint-i-quatre segles que Sòcrates va morir enverinat amb cicuta per haver desafiat els déus i corromput la joventut ensenyant-la a pensar; gairebé quatre que Spinoza polia lents destinades a instruments òptics en un modest taller de Rijnsburg abans d’asseure’s a escriure que la veritable llibertat era alegria i seguretat. I una mica més d’un segle des que Nietzsche i el seu ambiciós superhome van rebutjar l’“esperit de pesadesa”, una càrrega que esclafa l’ésser humà. De què ens ha servit? On són avui els pensadors? Entre tants xarlatans amb altaveu, la seva empremta és cada vegada més borrosa en una societat que s’ha acostumat al fuet de la supervivència, i que espera pacient una resposta “amb el que sigui”. ●

Els anys vint d’aquest segle XXI són molt més bojos del que imaginàvem