El Pallasso

Diuen que és habitual que als nens els facin por els pallassos. Per les cares estranyament maquillades, pels barrets hiperbòlics... A mi no em feien por, simplement m’avorrien. Allò que un sortís amb un saxo, expliqués que era un saxofon i l’altre li preguntés: “¿Un salchichón?”... Allò altre de l’august, que quan el llest li parlava de la filosofia apuntava: “¿La Filo i la Sofia?”. Quin fàstic de gent.

No sé com va ser que un dia del 1977 vaig anar a parar al Saló Diana del carrer Sant Pau, que havia estat cine i que durant un parell d’anys es va convertir en un teatre gestionat per l’Assemblea de Treballadors de l’Espectacle, escindida de l’Assemblea d’Actors i Directors. Anarquistes contra psuqueros. Jango Edwards venia d’Amsterdam i durant temps em vaig pensar que era neerlandès. Després vaig saber que hi havia anat a parar des dels Estats Units, on havia nascut, que era arquitecte, que havia dissenyat camps de golf i que havia estudiat periodisme.

En aquella actuació del 1977

No sé com va ser que un dia del 1977 vaig anar a parar al Saló Diana

al Diana, Edwards va fer un striptease que em va deixar bocabadat. Amb el seu cos no precisament esvelt va anar traientse la roba, peça a peça, d’una manera que parodiava les de les stripteaseuses i que va acabar quan, nu, va començar a menjar-se una rajola de xocolata. La mossegava amb desgana i li regalimava per la barbeta i el cos. Va ser mesmèric. Durant anys no em vaig perdre cap actuació seva. Em va fer entendre que els grans pallassos, els de debò, no eren els adotzenats que vèiem els nens, sinó aquests grans actors que capgiren la piràmide mental.

Fa un mes vam saber que té un càncer terminal. “Aquest és el meu últim any de vida, m’estic morint”, va explicar a TV3. Ara, l’Ajuntament de Barcelona ha aprovat una declaració institucional per homenatjarlo. Tots els grups municipals hi han donat suport, una unanimitat gens habitual a cap àgora. Fins a l’últim dia, menja bé, caga fort i riu-te de la mort, grandíssim pallasso. ●