Europa i la guerra d’Ucraïna

seus ciutadans? Penso que no, per la qual cosa no està justificada l’autocomplaença europea per l’ajuda en armament a Ucraïna i les sancions a Rússia. És com si, anant pel carrer i veient un home agredir-ne un altre amb un pal, et limites a proporcionar un altre pal a l’agredit perquè es defensi. Per això sostinc des del primer moment que aquesta és una guerra civil europea entre Rússia (que és Europa) i la Unió Europea, que aquesta lliura a través de persona interposada, que és Ucraïna. Amb l’agreujant que, si bé la responsabilitat per la guerra és russa, s’ha de destacar com un factor important de desestabilització la reiterada ampliació de l’OTAN duta a terme per un “impuls sobirà”.

Sent així, la pregunta és obligada: què s’havia de fer? Al meu parer, quan el servei d’informació nord-americà va assegurar que Putin envairia Ucraïna, l’OTAN hauria hagut d’interposar, al costat de la frontera russo-ucraïnesa, una força dissuasiva suficient. L’objecció sorgeix immediata: l’OTAN no pot intervenir en defensa d’Ucraïna perquè no és membre de l’Aliança (article 5 del tractat). A això pot oposar-se que el bombardeig de l’OTAN sobre Iugoslàvia, el 1999, va ser una guerra no declarada i iniciada unilateralment per l’OTAN sense autorització del Consell de Seguretat de l’ONU, durant la guerra de Kosovo. No critico la intervenció de l’OTAN llavors, que estimo justificada i imprescindible, però sí que censuro que l’OTAN no hagi seguit a Ucraïna el precedent establert a Iugoslàvia. No són situacions idèntiques, però sí semblants. Fa un temps, defensant aquesta idea en públic, vaig rebre una despectiva resposta d’un polític, però continuo pensant el mateix. I hi

Cal censurar que l’OTAN no hagi seguit a Ucraïna el precedent establert a Iugoslàvia

afegeixo que ni faig referència a la possible escalada del conflicte en cas d’intervenció, que jutjo possible, ja que –com va dir Hegel– la defensa de la llibertat exigeix sacrificis, per la qual cosa qui no està disposat a assumir-los ja no és lliure.

Pobra Europa, que no és propietària del seu destí! Després de la Segona Guerra Mundial va posar la seva defensa en mans dels Estats Units, per la qual cosa no té autonomia. No té ni política exterior ni política de defensa pròpies. I consti que censuro Europa, però no critico els Estats Units, que com és natural van a la seva. I què és la seva? Per esbossar una resposta acudeixo a l’autoritat de Shlomo Ben Ami, antic ministre d’Afers Exteriors d’Israel, qui en un article recent (“Qui està guanyant la guerra a Ucraïna?”) escriu el següent: “La guerra amb Rússia ha caigut en un embús prolongat. Tot i així, hi ha un vencedor clar: la indústria armamentística dels Estats Units. (…) És difícil comprendre la història de l’OTAN o avaluar els mèrits de la proposta d’ampliació si no es té en compte la quantitat de temps i de diners que va gastar en la seva promoció la indústria armamentística dels Estats Units”.

El mal, però, és a Europa. Octavio Paz fa temps que ho va veure clar: “Després de la Segona Guerra Mundial, les nacions del Vell Continent es van replegar en si mateixes i han consagrat les seves immenses energies a crear una prosperitat sense grandesa i a conrear un hedonisme sense passió i sense riscos. D’aquí la fascinació que exerceix sobre les seves multituds el pacifisme, no com una ideologia revolucionària, sinó com una ideologia negativa”. ●