Extraordinaris i grotescos

De vegades passa: una gran sèrie degenera per allargar massa la narració i pateix un procés d’accelerada decadència. És el cas de la sisena temporada de The Good Fight (Movistar+). La fidelitat dels espectadors va resistir un primer capítol directament dolent, un segon desconcertant i un tercer que ja veurem si acaba sent definitivament simptomàtic. Dic ja veurem, però és una manera de parlar: a aquestes altures reivindico el meu dret a abandonar. ¿Raons? Que l’argument s’ha sofisticat fins a la petulància. Que els nous personatges no aporten res rellevant. Que els vells, principals i secundaris, que són els que aguantaven el negoci i el carisma diferencial de la sèrie, estan desaprofitats o desconcertats.

La docusèrie La liga de los hombres extraordinarios (Movistar+) és oportuna i interessant. Instructiva i entretinguda, proposa una interpretació de la dècada dels noranta del segle XX indulgent i versemblant. No practica un realisme de truculència i sermó, sinó que aposta per l’acumulació d’imatges i un muntatge dels testimonis que aconsegueix parlar del passat des d’un rigor benèvol. A partir d’una selecció de presidents de clubs de futbol mediàtics i grotescos (Gil, Lopera, Gaspart, Caneda), s’explica el moment que vivia la societat espanyola: corrupció, violència, egolatria i impunitat. El futbol, que aleshores semblava una anomalia del sistema, ha contagiat els seus mecanismes a la política i a l’economia. La part més fràgil d’aquesta mirada és l’omnipresència de periodistes i l’absència d’altres actors, més difícils d’aconseguir, d’un negoci que no ha fet res més que degenerar. Hi ha capítols especialment reeixits, com el que explica el masclisme al futbol i els criteris populars d’homofòbia i mala educació. Eren temps salvatges però que, com expliquen Sergi Mas, Mónica Marchante o Àngels Barceló, destil·laven una estranya i simpàtica dissonància moral. En realitat, eren un focus de pràctiques mafioses i totalitarismes localistes, però es podien identificar amb una colla d’individus – gairebé sempre homes, amb l’excepció de Teresa Rivero– que encara tenen esma per comparèixer, defensar-se i recordar aquells temps amb una nostàlgia tant tramposa com contagiosa. ●

El a"TBoL CoM A METÀFoRA.