La Vanguardia (Català-1ª edició)
El guia que declina anar al Mont Blanc
“Fa molts anys que lluito amb els meus clients, intentant desviarlos del Mont Blanc, és una muntanya perillosa; hi ha nombroses alternatives i, en funció del nivell que tinguin, els proposo fer altres cims de 4.000 metres, perquè molts només estan interessats a pujar quatre mils, mentre que d’altres el que volen és descobrir cims diferents”, comentava a finals d’agost el guia Martín Elías en un bar de Chamonix després de tornar d’una incursió de tres dies a l’Aiguille Verte a la recerca de cristalls. Martín i el seu germà gran, Simón, alpinista i escriptor ( Rabadá y Navarro: la cordada imposible, El alpinista bisexual, Las ventajas de ser antipático), compaginen el guiatge amb les freqüents ascensions a aquesta afilada agulla del massís del Mont Blanc, on troben minerals destinats a col·leccionistes.
Un dels pioners del Mont Blanc, Jacques Balmat, va consolidar la seva destresa alpinística ascendint muntanyes per caçar bòvids i extreure fluorites o quars. Balmat i Michel Paccard van ser els primers que van aconseguir coronar els 4.808 metres del cim més elevat dels Alps, un 8 d’agost del 1786.
Dos-cents trenta-sis anys després, el Mont Blanc rep cada estiu milers de persones i són molt pocs els que es guanyen la vida com a cercadors de cristalls, més una afició que un ofici per als germans Elías, arribats a Chamonix el 2013.
Martín Elías ha estat testimoni durant l’última dècada dels canvis vertiginosos que s’han vist als Alps a causa del canvi climàtic, i també de la massificació d’una destinació molt sol·licitada. “Hi ha caigudes de pedres, és més difícil recórrer les glaceres, les rimaies són més obertes... Sense neu, tot és més vertical perquè la neu suavitza el contorn de la muntanya. El més preocupant és el permagel, la capa del sòl congelat que quan es fon provoca despreniments”, explica. El permagel actua com una mena de ciment que fixa les roques, però quan s’escalfa, es deixen anar i es produeixen esllavissaments de terra.
“No m’atreveixo a jutjar les decisions dels altres, però sí que considero que el nostre rol com a guies és important a l’hora d’aconsellar els clients a quins cims es va. Al principi vaig fer molts Mont Blanc, crec que el primer any en van ser catorze, però a mesura que he anat tenint més coneixement de la vall, he anat proposant d’anar a altres llocs. Tothom sap que el Mont Blanc no és segur”, subratlla. També reflexiona sobre fins a quin punt és ètic agafar un avió a l’altra punta del món, a Nova York, Buenos Aires o Singapur, per invertir cinc o sis dies en una aventura alpina en un context d’inquietant escalfament global.
Elías considera que la tendència que, amb tota probabilitat es consolidarà, és avançar l’inici de la temporada a la primavera i diversificar geogràficament les destinacions en funció de les condicions de cada moment.
La tragèdia de la Marmolada del juliol va activar totes les alarmes, va evidenciar l’impacte letal del canvi climàtic als Alps i la fragilitat dels éssers humans davant les respostes de la natura. La caiguda d’una gran massa de gel de la glacera del cim que corona les Dolomites, a Itàlia, va causar onze víctimes mortals. Posteriorment, a mitjans d’aquell mateix mes, autoritats de França van dictar ordres per evitar l’ascens al Mont-Blanc per la ruta clàssica del Grand Couloir de Goûter.
“La muntanya és un dels últims espais de llibertat que ens queden i hem de mantenir-lo així, però si hi ha una ordre municipal o de la prefectura, com hi ha hagut aquest estiu al Mont Blanc, nosaltres, com a professionals, no podem anar-hi, és una altra cosa anar-hi individualment. Per exemple, al juliol també es va recomanar que s’evités l’aresta de Les Cosmiques, i el col·lectiu de guies ho van assumir, tot i que de manera personal hi ha hagut alpinistes que l’han escalada”, afegeix.
Els guies assumeixen el perill que aquesta activitat comporta. Els que més dies passin acompanyant amunt i avall clients més possibilitats tenen de tenir un ensurt. Martín Elías reivindica una millor retribució, un augment de les tarifes per poder sortir menys i reduir l’exposició a accidents. “Si en lloc de guiar 60 dies a l’estiu baixés a 40, estaria més descansat i concentrat, i escurçaria el temps de risc. He anat a massa enterraments de companys”. Sempre serà difícil posar preu a una feina en què no pas poques vegades la integritat física penja d’un fil. ●
“El més preocupant és el permagel, que quan es fon provoca el despreniment de roques”