Chuck Palahniuk, escriptor dels Estats Units, publica ‘Plantéate esto’ “Conec fans que es tatuen una cara meva enorme al pit”

Un cap de setmana amb Chuck Palahniuk a Magaluf. Què us sembla el pla? Sembla atractiu pels molts joves que ahir arribaven en grups a aquesta localitat mallorquina, cèlebre pel balconing i altres coses de hooligans, i que ara es reivindica com a destinació de turisme cultural amb la segona edició del Festival de Literatura Expandida de Magaluf (FLEM), que compta amb un bon elenc d’autors –tant internacionals com locals–, així com amb un cuidat programa de debats, actuacions musicals i recitals. Entrem a la suite de Palahniuk (Pasco, 1962), que té jacuzzi a la terrassa, i li demanem pel seu nou llibre, Plantéate esto (Random House), una barreja de manual literari i autobiografia com a escriptor.

Havia sentit parlar mai de Magaluf a Portland?

No, em sap greu. Per...?

Sembla un escenari ideal per als seus llibres: té fama per les disbauxes de joves de vacances, que de vegades es llancen des dels balcons a les piscines.

Ah, sí? Què diu? M’interessa molt! Aquí mateix? Carai, carai... Hi ha tantes coses d’aquest tipus! Cada vegada que faig un llibre signo una assegurança per si em demanden els al·ludits.

Aquest vestit que porta avui surt al llibre?

Sí, és un dels que faig servir només per a les promocions. Té a veure amb l’estil, la meva imatge no ha de cridar l’atenció, he de ser pla i professional. Així la gent em veurà com a algú segur a qui confiar les seves històries. De petit i jove volia ser sacerdot... Perquè se’m confessés la gent. Aquest és el meu aspecte de sacerdot.

Els mags no expliquen mai els seus trucs. No té por que els seus lectors aprenguin a escriure tan bé com vostè gràcies als seus consells?

Si sempre fas servir els mateixos trucs, al final t’avorreixes. Aquest llibre em força a descobrir noves tècniques. Tampoc no són els meus trucs, a mi me’ls van ensenyar altres, com Tom Spanbauer.

Com va arribar al seu taller?

Primer anava a un altre per a gent adinerada, sobretot hi havia dones molt cultes i refinades, que vestien elegantment. Jo escrivia les meves coses i les espantava, s’angoixaven. Fins que, un dia, la professora em va apartar i em va dir: “Ho sento, Chuck, però no hi

La Vanguardia

encaixes”. I em va recomanar anar al de Spanbauer.

Porta els tatuatges que apareixen al llibre?

Jo no en tinc cap. Aquests són obra d’un artista, que els ha fet especialment per al llibre, hi ha gent que ja se’ls ha tatuat, són consells literaris dits per mestres. Vol veure els tatuatges que porta un fan meu? Miri...

Ostres!

S’ha gravat al pit una enorme imatge de la meva cara, juntament amb aquests altres tres, més petitons, que són actors de la televisió per cable. En conec alguns que han fet coses així.

Al llibre hi surt Stephen King.

El pobre estava signant llibres a milers de seguidors en un acte públic i li van sagnar les mans, encallides, per l’enorme esforç. Va demanar unes benes, però van caure unes gotes de sang al llibre d’una persona, i tots van exigir, emocionats, el mateix, sang de l’ídol! Va signar amb sang un munt d’exemplars. Al final se’l van endur els guardaespatlles, molt debilitat.

Recorda quan un lector arriba amb els atributs destapats i li demana que li signi el penis?

Són coses que no s’obliden. O allò de Margaret Thatcher.

Perdó?

Vaig anar a Londres fa 25 anys. En una llibreria se’m va acostar un home molt guapo i em va dir: “M’encanta quan, a Club de lluita,

els posen coses al menjar, perquè jo ho he fet”. “Explica’m a qui i què li has posat o no et signo el llibre”. El noi, que treballava en un restaurant de cinc estrelles, molt dis

Stephen King “Li sagnaven les mans de tant signar i els lectors li exigien gotes a la dedicatòria”

Autoritat “Un escriptor bo et convenç de qualsevol cosa; un polític, només del que tu ja creies”

‘Club de lluita’ “L’origen és una enorme baralla que vaig tenir en un càmping, vaig quedar fet un cromo”

Brad Pitt “Li vaig fer de negre per a un discurs sobre George Floyd, però les televisions es van negar a emetre’l”

Miquel A. Canella Chuck Palahniuk relaxat a la terrassa de la seva habitació ahir a Magaluf durant l’entrevista amb