La Vanguardia (Català-1ª edició)
La literatura i la música es conjuren per canviar la imatge de Magaluf
Hi participen Caitlin Moran, Ray Loriga, Joan Miquel Oliver, Elvira Sastre o Flavita Banana
cretament, es va posar la mà de pantalla i em va xiuxiuejar: “Margaret Thatcher s’ha empassat la meva esperma cinc vegades”.
Parla de l’autoritat de l’autor. En què es diferencia del polític?
Un escriptor et pot convèncer del que vulgui, de qualsevol cosa, si és traçut. El polític, només del que ja creus.
Esmenta alguns fets reals que van inspirar llibres.
L’origen de Club de lluita va ser que jo estava fent càmping al bosc amb uns amics i, de nit, uns altres nois van acampar al nostre costat i van posar la música al màxim. Em vaig acostar a demanar-los que abaixessin el volum. A partir d’aquí es va desencadenar una espantosa baralla. Setmanes després, jo continuava fet un cromo, destrossat, era un parrac a qui ningú no gosava mirar a la cara. Ni tan sols em demanaven per què estava així, no volien ni imaginar-s’ho.
No és fàcil lluitar, en sap?
Si pots aconseguir aixecar els peus de l’altre, és possible fer coses. El meu pare era boxejador, però jo no en sé gaire, només alguns conceptes bàsics per utilitzar la força de l’altre en contra seu.
Fa l’efecte que li hauria agradat més sortir en anuncis.
Sí, i ser redactor d’eslògans, i escriure discursos...
Ah, sí?
Quan va morir George Floyd el 2020, Brad Pitt va voler fer una declaració pública en totes les televisions. Li van agradar tant els discursos de Club de lluita que em va demanar que li escrigués el discurs. Va ser brutal, molt destraler! A en Brad li va encantar, però les televisions es van negar a emetre’l perquè era molt bèstia. Així que ja he fet de negre de Brad Pitt.
Hi ha una escena barcelonina amb David Sedaris.
No sé si és publicable el que li diré... Era Nadal i vam anar a la Fira de Santa Llúcia, davant de la catedral. Sedaris em deia: “Chuck, és que no puc creure’m que siguis gai”. “Mira, David –li vaig respondre–, vaig vestit amb shorts i samarreta rosa, viatjo amb el meu marit i busco uns ornaments brillants per posar al meu arbre de Nadal. Què més et cal? L’únic que puc fer és agenollar-me i lleparte-la aquí mateix!”. Es va posar a riure a cor què vols, i això em va omplir d’orgull, ell que domina el gènere còmic, rient per una frase meva.
Què està escrivint?
Una novel·la, miri, són les notes.
Ostres...
Sempre a mà i en aquests quaderns barats de tapa vermella. Miri, això és un conte molt divertit, sobre una actriu porno que mor de sida i està tan enfadada que decideix aparèixer als rodatges per fastiguejar l’estudi. N’hi llegiré un paràgraf... (declama).
Això sí que no és reproduïble aquí, una barreja de porno i gore.
Oi? Vaig voler fer una història de fantasmes diferent.
Ha pensat a deixar-ho?
La vegada que em van llançar ratolins en un acte públic. ●
La segona edició del Festival de Literatura Expandida de Magaluf (FLEM) va començar ahir a la nit a l’hotel Innside by Melià de la localitat mallorquina, amb un ambient festiu i de cues que feia pensar més en un festival musical que en un esdeveniment literari. L’organització espera que unes 6.000 persones assisteixin als actes convocats fins diumenge, gratuïts però als quals cal inscriure’s a través del web.
Com si es tractés d’una fusió entre un acte del CCCB i un concert de carrer, Maria Jaume, Luis Al
“Traiem la literatura de l’espai institucional; Magaluf sorprèn i els autors venen d’una altra manera”
bert Segura, León Benavente, Laura Sam & Juan s’anaven succeint en diversos escenaris, mentre s’emetia en directe el podcast Gente 2020, en què s’entrevistava la il·lustradora Flavita Banana, que també firmava llibres.
El FLEM compta amb Chuck Palahniuk com a cap de cartell, després d’haver tingut Irvine Welsh l’any passat. Tot i que l’eix central és la literatura, els trenta participants representen diverses disciplines artístiques, des de la música fins al cinema, passant per les arts plàstiques. L’Ajuntament de Calvià, al qual pertany Magaluf, potencia l’esdeveniment com a contrapès cultural a la deteriorada imatge que té l’enclavament, associat al turisme de borratxera. Una sessió prèvia del FLEM es va fer ni més ni menys que a la ciutat de Nova York, el 5 de maig.
La direcció és a càrrec de Miquel Ferrer, propietari de la llibreria independent Rata Corner, a Ciutat de Mallorca, oberta des de fa sis anys. Reivindica “treure la literatura del context llibreria i de l’espai institucional”. Opina que “Magaluf és un lloc sorprenent, fa que els escriptors vinguin d’una manera més propera i informal, amb ganes de divertir-se. És sortir dels marges”.
El públic, intergeneracional i més jove a mesura que es fa fosc, barreja els que venen a un recital poètic de Marta Sanz, per exemple, amb els seguidors de la influencer Eugenia Tenenbaum, que planteja qüestions de gènere al món de l’art.
A més de Palahniuk, altres noms destacats són l’escriptora dels Estats Units Elif Batuman, finalista del premi Pulitzer de novel·la –que va fer acte de presència a la prèvia novaiorquesa–, o la britànica Caitlin Moran. Altres participants són Sebastià Portell, Ray Loriga, Meryem El Mehdati, Pol Guasch, Daniel López Valle, Anna Freixas, Carlos del Amor, Jon Sistiaga, Esther Gili, Amaia Arrazola, Joan Miquel Oliver, Abraham Boba, Jorge Martí, Miquel Serra, Elvira Sastre, Josep Pedrals, Monstruo Espagueti, Luis Alberto Segura, Renaldo & Clara, Paco Moreno... Els historiadors Tomeu Canyelles i Gabriel Vives també ofereixen rutes guiades per donar a conèixer l’altra cara de Magaluf i la seva relació amb la música pop. ●
Té una certa gràcia que en la setmana del primer d’octubre l’única mostra d’unanimitat política s’hagi donat en l’aprovació, a l’Ajuntament de Barcelona, d’una declaració institucional per homenatjar el pallasso estatudinenc Jango Edwards i el Moviment de Renovació del Clown que ha impulsat per tota la ciutat. Anit al Foment Hortenc Guillem Albà representava Marabunta, per exemple. Els militants ortodoxos en la seriositat solemne han imposat un ús espuri de la paraula pallasso, transformada en insult llancívol entre polítics. Els lexicògrafs s’han vist obligats a recollir-ho al diccionari com «la persona que pel seu capteniment poc seriós i inconsistent no mereix d’ésser tinguda sinó com un objecte de divertiment». Però ara les pallassades dels nostres polítics no diverteixen gota, de manera que és millor concentrar-se en els genuïns. Pallasso va entrar al vocabulari català través del francès, però l’origen etimològic és l’italià pagliaccio, un derivat de paglia (palla) que designava les màrfegues. La semblança entre les robes de matalàs i la manera grotesca de vestir dels pallassos va establir el vincle. La tradició del pallasso és plena de singularitats. Un dels arquetips més consolidats és el de l’august. L’adjectiu, en sentit recte, inspira reverència i admiració per un seguit de qualitats: grandesa, excel·lència, dignitat, sublimitat, majestuositat... L’origen llatí del terme deriva dels bons presagis dels àugurs, però en l’àmbit escènic un august és un personatge còmic que vesteix de manera ridícula per oposició a tota l’excel·lència que tragina el nom, amb una cara plena d’arrugues presidida per un nas vermell.
L’august icònic fa parella amb un carablanca des de finals del segle XIX. Es considera que el primer duet d’august i clown el van formar Footit i Chocolat el 1890 al Nouveau Cirque de París, a la manera d’anteriors parelles còmiques com Pierrot i Arlequí. El terme clown prové dels pagesos maldestres en llengües escandinaves. Es veu que en antic noruec dels homes que feien riure en diuen klunni. George Clooney encara no havia nascut. La llegendària irrupció de l’august s’associa al nom artístic d’un mosso alemany. En realitat, circulen diverses teories que conflueixen en l’espai i el temps (circ centreeuropeu entre 1864 i 1878) i, sobretot, en l’anècdota que va provocar l’espurna que encendria la hilaritat general: el mosso de pista August, torrat o sapastre de mena, provoca el caos cada cop que intervé. Dècades després, la parella còmica de l’august i el carablanca es veu enriquida amb un tercer en discòrdia, una espècie de contraaugust creat l’any 1920 pels Fratellini (François, Paul i Albert) que ha suscitat milers de trios, triumvirats, troiques, ternes, tríades i tricicles d’una comicitat desbocada. Fins i tot tripartits.
Davant les pallassades dels nostres polítics, és millor concentrar-se en els pallassos genuïns