La Vanguardia (Català-1ª edició)
Encara odiam Barcelona?
La resposta ràpida seria: en realitat no la vàrem odiar mai. És el que es desprèn del que expliquen Robert Juan-Cantavella i Matías Néspolo a la biblioteca Juan Marsé. Són alguns autors de l’antologia Odio Barcelona, que Melusina va publicar el 2008 amb força crítica (no literària) per part del públic, i èxit de qui en va tenir la idea, Ana S. Pareja. Coordinat per Albert Lladó, el cicle Literatura en Trànsit planteja aquesta pregunta gairebé quinze anys després: “Encara odiem tant Barcelona?”. Ferho ara, en temps de haters, no té mèrit. Però si el llibre va provocar el malestar dels qui aleshores aplaudien que la ciutat es posàs guapa, avui segurament molts s’apuntarien a detestar-la.
Un senyor del públic es demana si no deu ser arran de la densitat de població; la gent comenta les coses que no li agraden o li molesten, i la queixa s’estén. És possible. El cas és que aquella antologia reflecteix alguns aspectes que ja preocupaven els joves de trenta anys: la conversió de Barcelona en un parc temàtic, tot façana, més pendent d’agradar el de fora que de respondre a les necessitats del resident. La dificultat per establir-s’hi era exasperant, cosa que va generar alguns textos furibunds per despit (una mena de Barcelona no m’estima, o no m’estima tant com vull que m’estimi). Que, des de la distància temporal i amb tot el que ha passat –molt més accentuat del que apuntaven els autors–, ara sonen fins i tot una mica ingenus, diu Néspolo.
¿Va ser un llibre premonitori que ja mostrava les conseqüències d’un teixit social i cultural cada cop més esfilagarsat? ¿O és que érem joves punkis i volíem provocar? Juan-Cantavella no s’imaginava que pentinaria cabells blancs i encara parlaria del llibre, en el qual també participaren, entre d’altres, Lucía Lijtmaer, Hernán Migoya, Javier Calvo o Eloy Fernández Porta, que ara mateix està fent fora les proves de so amb Eloi Isern, perquè després oferiran l’actuació Barcelona Spoken Word a la terrassa de la biblioteca amb vistes a la posta de sol.
La Juan Marsé està especialitzada en la ciutat literària que retratà el mateix autor que li dona nom, i Mercè Rodoreda, i Eduardo Mendoza, i Manuel Vázquez Montalbán. Al públic, més d’un comenta que, de fet, hi ha tantes Barcelones com barris hi ha. L’obra de Víctor Nubla i Sebastià Jovani se centra en Gràcia, per exemple; Javier Pérez Andújar ha passejat amb la seva mare per les zones més perifèriques, Toni Hill parla de Ciutat Satèl·lit a Tigres de vidre (Rosa dels Vents/Grijalbo), i el mateix Lladó recorda la Ciutat Meridiana dels anys noranta a La travesía de las anguilas (Galaxia Gutenberg). També a Gràcia, sense esmentar-la, transcorre Peluquería y letras (Anagrama), de Juan Pablo Villalobos, que començà a escriure sobre la Barcelona de l’expatriat a partir de No voy a pedirle a nadie que me crea, amb què va obtenir el premi Herralde el 2016.
Ell va arribar de Mèxic el 2003, i aquests dies ha fet d’amfitrió a Claudia Ulloa Donoso, autora de Yo maté a un perro en Rumanía, novel·la que presentaren plegats ahir a Lata Peinada; hi va haver mescal. Dimecres ella conversà amb Luna Miguel al voltant de l’Erotisme com a artefacte literari a la Casa Amèrica de Catalunya. I dijous va atendre la premsa durant un dinar al Baldomero, amb Guillermo Quijas-Corzo, llibreter i editor d’Almadía, segell d’Oaxaca que ha establert seu a Espanya. Va ser el primer a publicar Fernanda Melchor, i el seu catàleg compta amb les autores més interessants d’ara, com Verónica Gerber, Jazmina Barrera, Isabel Zapata, Clyo Mendoza, Karina Sosa, Daniela Tarazona, Yásnaya Aguilar o la mateixa Ulloa.
Aquesta tarda de dissabte, ella xerrarà amb Gabriela Wiener a la llibreria Alberti de Madrid. Wiener no va participar a Odio Barcelona, però sí a Matar en Barcelona, també ideat per S. Pareja, llavors a Alpha Decay. Ni Wiener ni S. Pareja viuen actualment a Barcelona. Tampoc l’odien. Fa uns dies, Villalobos va publicar una selfie a Twitter acompanyat d’Ulloa, QuijasCorzo i Luis Chaves, amb el text: “Una escriptora peruana, un poeta costa-riqueny i un editor mexicà entren a un bar, vull dir, al meu estudi. Perquè després diguin que Barcelona ja no és el que era...”. Idò això. ●
A la biblioteca Juan Marsé, més d’un comenta que hi ha tantes Barcelones com barris hi ha