La Vanguardia (Català-1ª edició)
Et trobo a faltar
Valentino Rossi enyora les motos. L’italià, ara al volant d’un cotxe en proves de resistència, creu que “no hi ha res més excitant que pilotar una MotoGP”
Oveure’s al mig d’“una jungla de 50 cotxes, un enrenou de curses difícils d’entendre, sempre amb molta confusió”, o bé canviant bolquers a la seva petita Giulietta, de vuit mesos. No tenia més opcions. La vida de Valentino Rossi (43) no és el que era, però és la que ell ha volgut: continuar competint, ara al volant d’un Audi RS R8 LMS, en un campionat de resistència, el Fanatec GT World Challenge Europe. Allà es fa amb altres il·lustres retirats, com els expilots d’F-1 Giancarlo Fisichella, Christian Klien o Felipe Nasr.
Sentir al Dottore enumerar les emocions de pilotar un cotxe en curses de supervivència de tres hores no seria precisament una invitació a l’espectacle. En el Circuit de Barcelona-Catalunya, un dels seus “tres traçats preferits”, al qual ha tornat gairebé un any després de retirar-se de MotoGP (novembre 2021, a Xest), Rossi va ser ahir l’estrella. Com solia serho durant les seves 23 temporades en la cilindrada reina, amb aquell magnetisme que només tenen els ídols, amb aquell seguici mediàtic que només arrosseguen –fins i tot retirats– els grans.
Més que aquell focus de rock star –que va perdre en els dos últims cursos, més aviat discrets (18è i 15è en el Mundial)–, de l’antiga vida Rossi n’enyora l’emoció i la pujada d'adrenalina dels 250 CV de la Yamaha M1, els més de 350 km/h de punta o la tensió d’una sortida. Res a veure amb les curses de cotxes.
“Les coses bones que he tret d’aquest campionat de resistència són les bones sensacions quan pilotes el cotxe. Però en comparació amb MotoGP –admet Rossi– és difícil trobar alguna cosa excitant, perquè quan pilotes una moto de MotoGP tens molta, molta adrenalina”. “Però m’agrada molt conduir aquests cotxes, he millorat durant la temporada”, diu l’italià, integrat a l’equip WRT, amb Frédéric Vervisch i Nico Müller, amb els quals és 13è en el campionat i ha firmat un 5è a
Hockenheim com a millor resultat. “Vam ser molt a prop del podi. Aquest ha de ser l’objectiu, aconseguir el podi abans del final de campionat; no serà fàcil, però podem ser competitius”, s’anima, tot i que no sembla mostrar massa entusiasme.
La intensitat del blau ocular li augmenta quan mira enrere i parla del seu antic món, al qual encara el connecta l’equip que porta el seu nom, el Mooney VR46 Racing Team, “i quatre pilots que sempre segueixo i intento ajudar”, el seu germà Luca Marini i Marco Bezzecchi en la classe dels grans, i Celestino Vietti i Niccolò
Antonelli en la intermèdia.
“MotoGP sempre serà al meu cor. Ho trobo molt a faltar, segur. Ha estat la meva vida durant 30 anys, més de tres quartes parts de la meva vida. Per a mi, és el millor espectacle que hi ha en els esports de motor, molt més que la resta. Quan segueixo les curses a casa no és el mateix; tenia molta adrenalina veient les curses del meu germà”, explica Rossi, fent bona la cançó de Kiko Veneno, lo mismo te echo de menos, lo mismo que antes te echaba de más.
Quan es tracta de parlar de l’actualitat del Mundial, però, Rossi evita mullar-se. “El campionat està encara molt obert per a Pecco i Quartararo, i una mica menys per a Aleix. Pot passar de tot perquè són molt a prop en punts i només queden quatre curses. És difícil dir qui guanyarà, però el seguiré”, comenta el Dottore, que assegura que li queda corda per continuar competint. Tot i que només en asfalt.
“Ha estat important passar de rider a driver (de pilot de motos a pilot de cotxes), competir, poder prémer, sentir l’adrenalina... Però he decidit que és millor córrer en circuit, em sento millor en l’asfalt perquè és el meu lloc”, diu, tancant la porta als ral·lis i el Dakar. Així, l’any que ve continuarà en el mateix campionat. “Espero que tot vagi bé i que pugui fer les 24 Hores de Le Mans el 2024”, planeja.
En el Circuit competeix en el marc del Festival de la Velocitat. La cursa llarga (3 hores) és demà a les 15.00. Coincidirà amb Albert Costa, Miquel Molina, Isaac Tutumlu i Dani Juncadella. ●
Els quatre equips catalans de la Lliga Endesa no podien tenir més mala arrencada de campionat. A les derrotes del Bàsquet Girona, dimecres contra el Reial Madrid, i del Baxi Manresa dijous contra el Tenerife, es van sumar ahir les ensopegades del Barça a la pista del Gran Canària i del Joventut a casa seva contra el Bilbao a finals molt ajustats.
A les files blaugrana, Jasikevicius ha d’implorar la tornada de Mirotic perquè el seu equip no funciona sense el montenegrí. Va llançar per la borda la final de la Supercopa contra el Madrid i al Gran Canària Arena va anar sempre a remolc després del 19-21 del primer quart.
El va destrossar el base Balcerowski el segon quart amb 13 punts (per a un total de 17) i el va rematar Shurna a l’última mànega amb 7 més (14) que frustraven la tímida aproximació blaugrana, el 77-78 de Kuric, últim avantatge visitant a falta de 3m06. En aquest tram final, el Barça va fer aigües, inconsistent davant la potència d’Inglis i Shurna. El millor blaugrana va ser Sanli amb 18 punts i 10 rebots (8 d’ofensius), secundat per Abrines (17p, 6r) i Kalinic (15p, 6r).
El Joventut va comandar el partit durant tres quarts, fins al 63-61, però va declinar a l’última mànega. En l’intercanvi de cops, el Bilbao va sortir victoriós després del 75-77 de Smith amb dos tirs lliures quan faltaven 30 segons. Per la Penya, el millor va ser Ante Tomic amb 14 punts i 6 rebots. ●
“Trobo molt a faltar MotoGP, la meva vida durant 30 anys; és el millor espectacle dels esports de motor”
“He decidit que és millor córrer en circuit, em sento millor en l’asfalt perquè és el meu lloc”