La Vanguardia (Català-1ª edició)
TOMBA I TOMBA I tot aquell dolor María Salvo, copilot de ral·lis, rememora l’accident mortal de la seva germana Laura, també copilot, el 2020
El fre de mà pot fer d’un revolt una autèntica obra d’art.
Carlos Sainz
María Salvo (25) em diu:
–Parlar d’això és bo, és guaridor. M’ho prenc com una teràpia. Tot i que li prego que em disculpi... Se li trenca la veu. Esclafeix a plorar. María Salvo està recordant la seva germana Laura, dos anys més petita, morta el 2020 durant el ral·li Vidreiro, a Portugal.
Era la primera vegada que totes dues competien entre elles. Totes dues com a copilots.
María Salvo ha tornat a copilotar aquest 2022. Per arribar aquí ha superat un dol de gairebé dos anys. Durant tot aquest temps s’ha explorat. S’ha submergit en teràpies, ha compartit el seu dolor a Instagram, ha preparat un documental ( Nunca fuimos ángeles, que sortirà a YouTube el 7 de novembre) i ha entrat al món de la bicicleta (equip RACC Hola BICI) i al del triatló.
(Demà disputa l’Ironman de Calella.) Quan es tranquil·litza, em diu:
–Els nostres pares (el Gabriel i la Carolina) havien estat pilots de ral·lis. S’havien conegut així, pilotant. A casa no es mirava futbol! Miràvem cotxes, llegíem AutoHebdo...
–Tot els venia a favor, entenc... –Home, la meva mare no volia que copilotéssim, però no s’hi podia negar. Si ella
El 2020 va morir la seva germana, copilot en un ral·li
Pedala al RACC HolaBICI
lCo#ca 25 anys va copilotar fa anys! El meu pare estava entre el sí i el no. Ens recordava que el motor és un esport de risc i ens ensenyava accidents perquè veiéssim el que podia passar.
–Ni així es van fer enrere... –Quan vaig fer 18 anys, vaig demanar un curset de copilot. Era graciós: una nena pujava al cotxe i posava l’entonació. Deia: “Compte, una rasant”, “revolt a la dreta”... Nacho Aviñó, de la Speed Up Competición de València, em va donar una oportunitat i vaig tirar endavant. Llavors era l’octubre del 2015. El març del 2016 s’hi afegia la meva germana.
–Vol parlar del dia de l’accident? –Aquell dia la Laura era la meva rival. Jo era la copilot d’en Sergi (Francolí), el meu xicot, i la Laura anava amb en Miquel (Socías). Compartíem casa a Portugal, havíem esmorzat tots junts. En Sergi i jo anàvem líders i vam sortir al davant. En Miquel i la Laura van sortir tres o quatre cotxes al darrere. No em va agradar aquell tram. Li vaig dir a en Sergi que no estava gaudint i que sortiríem. S’hi patinava molt, em tremolava la veu quan el vaig acabar. Al final de cada tram, intercanviava watsaps amb la meva germana. Li donava consells, l’advertia sobre un revolt o un peralt. Aquell dia no em contestava. Després van dir que s’havia neutralitzat el tram i llavors vaig començar a tenir mal de panxa. No sabia per què.
–I què va passar?
–Vam arribar a fer el tram següent i, quan el vam acabar, em van dir: “La teva germana ha tingut un accident al tram anterior, però l’ambulància ha arribat i tot va bé”. Vaig continuar enviant watsaps a la Laura, però continuava sense contestarme. Després vaig notar que algunes cares em miraven de manera estranya. Algú va dir que l’accident havia estat fort i que havien portat un helicòpter. Era terrible. –...?
–Si ve un helicòpter, la cosa és realment greu. Ho sé. Soc infermera.
(Treballa en l’hospital de Terrassa, al torn de nit; em pregunto com és capaç de compaginar-ho tot.)
–Recordo la cara del cap d’equip quan em va dir: “Ho sento molt”. Recordo la seva cara en somnis. Em van donar un diazepam, i només em repetia: “No és just”. Vaig entrar en xoc. Fins que no la vam enterrar, no vaig plorar.
–I durant un temps, va tornar als ral·lis. –Dos dissabtes més tard vam anar al
“Vaig notar que algunes cares em miraven estrany; algú va dir que l’accident era fort i que havien portat un helicòpter”
Princesa d’Astúries. Pensava que havia de continuar amb la meva vida, que res no em tornaria la meva germana. Va ser un error. Tot em recordava a ella, l’hotel, les cares de pena quan em demanaven coses i em donaven el condol, sense saber com havia actuar. Cada dos trams hi havia una situació en què plorava. Vam acabar el ral·li, vam anar a un altre a Madrid, vam tenir un accident amb voltes de campana i adeu. Fins ara.
–I ara?
–He passat per moltes teràpies i molts processos, i em Sergi em va convèncer. Al maig vam anar al ral·li Terra da Auga (Galícia). El vam guanyar! Crec que la por s’ha evaporat.