La Vanguardia (Català-1ª edició)
Campió mundial en fragmentació
El Brasil estrena avui noves regles per mitigar l’atomització parlamentària, caldo de cultiu de la corrupció
taça do mundo é nossa” (la copa del món és nostra), podrien entonar els diputats brasilers a l’uníson si fossin capaços de fer alguna cosa en conjunt durant aquests temps tan aspres. No celebrarien un títol futbolístic, sinó un altre, tant indiscutible com explosiu, el de tenir la Cambra Baixa més fragmentada del món, segons la ciència política. El 2018 el primer partit va obtenir un 11% dels 513 diputats, de 30 formacions diferents. Aquesta atomització i la necessitat del Govern de pactar amb el Legislatiu, en l’anomenat “presidencialisme de coalició”, crea el caldo de cultiu que contribueix a la corrupció, a escàndols brutals com el Mensalão o el Lavajato. Els suports s’aconsegueixen convencent o comprant. Avui entren en vigor mesures electorals que haurien de mitigar aquesta fragmentació galopant.
El trofeu el porta concedint al Brasil des de fa anys Michael Gallagher, politòleg del Trinity College de Dublín i creador de l’índex de desproporcionalitat electoral més utilitzat. Cada any difon una taula amb aquesta i d’altres taxes, que inclou la fragmentació parlamentària. El Brasil hi apareix amb el seu 16,46 del 2018, a gran distància de Bèlgica, amb 9,70, i Holanda, amb 8,54. Els valors brasilers ja eren molt elevats des del final de la dictadura als anys vuitanta, però des del 2010 s’han disparat.
Al seu didàctic llibre ¿Representantes de quién?, el politòleg brasiler Jairo Nicolau atribueix al seu país, si bé sense tot l’aparell numèric de Gallagher, un subcampionat mundial, només al darrere d’Itàlia, el del transfuguisme parlamentari, tot i que al
Brasil, fent la traducció literal, s’hi refereixen d’una manera molt més elegant, “migració partidària”, cosa que indica que no ha d’estar molt mal vist per la societat. Acostumen a practicar-la un terç dels diputats. Tot i que la justícia va intentar frenar-la, els oportunistes van trobar estratagemes perquè continuï, com crear partits nous.
PDC, PPR, PPB, PP, PTB, PFL, PSC, PSL, PSL, AB i PL. Aquestes són les onze sigles en què ha militat l’excapità ultradretà Jair Bolsonaro. Les nou primeres es corresponen als seus 28 anys de diputat ras, de membre del “clergat baix”, com es diu a Brasília, i les dues últimes, als quatre de president, que anomenava la covid “gripeta” i s’oposava al distanciament social.
En canvi, l’esquerrà Lula da Silva, que va madurar durant la lluita sindical contra la dictadura, només ha militat al Partit dels Treballadors (PT). El seu contorsionisme no és una qüestió de sigles. El va portar de ser el “fill del poble” a promíscues, i per una part significativa de la població, corruptes relacions amb els empresaris més importants. Ha fet tota mena d’aliances amb els seus candidats a la vicepresidència, des de l’esquerrà Brizola fins al conservador Alencar, i a l’actual, Geraldo Alckmin, de centredreta, que va ser el seu rival durant la segona volta del 2006.
Fa 20 anys, quan Lula va guanyar per primer cop enmig del deliri i una esperança embriagadora, el seu soci Alencar militava al Partit Liberal (PL), les sigles per a les quals avui es presenta Bolsonaro. La “migració partidària” és l’altre esport nacional. L’expresident Collor de Melo, enderrocat per corrupte, que es torna a presentar avui a governador del seu estat, Alagoas, va passar per nou partits.
El tercer a les enquestes, si bé a una distància sideral dels dos primers, Ciro Gomes, ha pertangut a cinc partits, a més d’haver estat ministre amb el PT. Fins i tot l’exjutge Sergio Moro, en un altre temps magistrat estrella de Lavajato i després el ministre que va trencar per força amb Bolsonaro, debuta avui a les urnes com a aspirant al Senat per Paranà, després d’haver estat en dos partits durant dos anys.
La forta personalització de la política brasilera està relacionada amb el seu sistema electoral proporcional de llistes obertes, aquest pel qual tant s’ha sospirat a Espanya i que al Brasil es va pervertir a través de les coalicions. Per a la Cambra de Diputats, que s’elegeix avui, es pot votar el partit o el candidat. Després es reparteixen els escons per llistes i s’adjudiquen als més votats.
El 2002 el metge Vanderlei Assis va ser elegit diputat per São Paulo amb 275 vots, davant els
El 2018 el primer partit només disposava d’un 11% dels 513 escons, repartits entre 30 forces
Gairebé un terç dels diputats practiquen el transfuguisme, com Bolsonaro, que ha estat en onze partits
84.119 de Celso Pitta, del PSL, que en va quedar fora. Assis era del Prona, el líder del qual, Bogues Ferreira Carneiro, va guanyar amb 1,5 milions de vots, cosa que li va donar un escó per a ell i un altre per als seus cinc primers companys, amb independència dels seus vots.
A les coalicions hi ha situacions estrambòtiques, com candidats aliats a qui donaven suport aspirants a president oposats i paradoxes numèriques, com la de Pernambuco el 2014. Amb un 8,6%, el PT no va aconseguir cap diputat, mentre que sí que el tenien sis forces amb entre un 3,1% i un 1,8%, dues d’elles de la seva aliança.
Les coalicions eren diferents per estats, condicionades per les eleccions a governador i afavorien els partits petits, segons el politòleg Nicolau. Amb la reforma constitucional del 2017, que s’aplica avui en unes de generals per primera vegada, estan prohibides, tret per a càrrecs unipersonals, com el president. Es permeten les federacions, que obliguen els partits a quatre anys de feina conjunta, ja que fins ara a Brasília cada partit constituïa el seu grup parlamentari per separat.
Amb un 0,001% dels vots de São Paulo del 2002, Vanderlei Assis ara no seria diputat, ja que s’han establert barreres per a l’atribució de restes. També s’ha apujat el llindar per rebre ajuts públics.
A les municipals del 2020 aquesta reforma es va notar molt als municipis petits i poc a les ciutats. Ara hi ha estimacions que el nombre de partits al Parlament es podria reduir fins a un terç i caure la fragmentació, però és una incògnita. Sí que hi ha més consens a esperar una cambra virada a la dreta, però no tant com el 2018. Serà la que, si no hi ha cap gran sorpresa o conflicte gravíssim, haurà de suportar Lula. ●