La Vanguardia (Català-1ª edició)
Com es pot arruïnar un país en una setmana
Tres setmanes després d’arribar a Downing Street, Liz Truss ha presentat un pressupost que ha posat en alarma la comunitat financera, ha provocat l’ensorrament de la lliura i ha arruïnat les expectatives dels ‘tories’.
Hi ha vegades en què la política econòmica es decideix al voltant d’un filet. Una nit del 1974, l’economista Arthur Laffer va compartir taula al restaurant Two Continents de Washington amb dos senglars de l’administració americana, Dick Cheney i Donald Rumsfeld. Tots dos van tenir després un paper rellevant en la invasió de l’Iraq i la recerca d’armes de destrucció massiva. Però aquella nit el que els preocupava era com abaixar els impostos. Va ser justament en aquell sopar que Laffer “es va inventar” la corba.
La corba de Laffer és un diagrama en forma d’U invertida que l’economista va dibuixar sobre un tovalló de tela. El diagrama relaciona els ingressos per impostos amb els tipus de retenció. Com més alts són els tipus, les persones treballen menys i els ingressos baixen (i viceversa). Amb un impost 0, la recaptació és nul·la. Amb un impost del 100%, ningú no vol treballar i la recaptació també és nul·la. La discussió està en el que passa entre el 0% i el 100%. Com que la corba té forma d’U invertida, hi ha dues taxes impositives diferents, però que recapten la mateixa quantitat. Una amb un nivell de retenció fiscal més petita que l’altre. Lògicament, els governs sempre buscaran aplicar la més petita de les dues taxes. I els defensors de la rebaixa d’impostos sempre ens intentaran convèncer que som al costat incorrecte de la corba.
La corba va servir per justificar reduccions d’impostos. La tesi que les rebaixes estimulaven l’economia no era nova. Però la corba era una manera brillant de visualitzar les idees i desitjos que bullien al cap dels assessors de Margaret Thatcher i Ronald Reagan quan van arribar al poder el 1979 i el 1980, respectivament
El diagrama tampoc no era nou. Laffer el feia servir a les seves classes des de feia anys. Qui el va popularitzar va ser el quart comensal, el periodista Jude Wanniski, que es va guardar el tovalló i va explicar el sopar en un llibre ( The way the world works, 1978).
Anys després, Laffer va dir que no recordava què havia passat aquella nit. Tampoc els economistes no van ser generosos amb la corba. La van acusar d’imprecisa. I la realitat no l’ha ratificat: rares vegades les reduccions d’impostos reporten augments de la recaptació. Però la història es va fer viral. Segons el Nobel Robert J. Shiller, el que la va fer tan popular va ser com es va explicar: el sopar, dos homes poderosos, el dibuix sobre un tros de tela...
La corba de Laffer demostra com d’importants són les històries. El com s’expliquen. Dels relats que envolten els primers anys de Margaret Thatcher i de Ronald Reagan, el més atractiu és el de la Dama de Ferro. Reagan era un actor que explicava idees complexes de manera senzilla. “El govern no és la solució, és el problema” deia. Però ella era diferent. Ella era una croada de les idees neoliberals, una dona posseïda per la convicció que havia de canviar la societat britànica.
La contrarevolució neoliberal es va posar en marxa com si fos un cop de mà. Només unes setmanes després d’arribar a Downing Street, Thatcher va fer aprovar el primer pressupost, que contenia importants rebaixes d’impostos i retallades en la despesa social. Sabia que havia d’actuar ràpidament. El Regne Unit estava en recessió i la inflació s’havia disparat. Però el laborisme estava KO i els sindicats del sector públic tenien gairebé paralitzat el país. Calia aprofitar tota aquesta irritació. Les polítiques de Thatcher van despertar hostilitat, també entre els seus. Però tenia quatre anys per superar aquesta impopularitat. Thatcher va aguantar. Va privatitzar i va desregular. I tal com va pronosticar, la societat britànica va sortir de l’uci completament canviada.
Thatcher ocupa un lloc preferent a l’altar dels sants tories. De Theresa May a Boris
Johnson, tots l’han pres com a referència, però cap no s’ha atrevit a fer res semblant. Només Liz Truss l’ha volgut emular aquesta setmana i rescabalar els votants del fracàs que ha suposat el Brexit, que contra el que van prometre, no ha alliberat creixement. Al contrari.
El divendres 23 de setembre, tres setmanes després d’accedir al càrrec, Truss i el seu ministre d’Economia, Kwasi Kwarteng, van presentar un minipressupost amb ajuts de 70.000 milions de lliures per pal·liar les alces de l’energia a les llars i una rebaixa d’impostos a les rendes més altes de 50.000 milions. Tot això sense explicar com es finançava.
Va ser com un electroxoc. La lliura esterlina es va desplomar. Hi va haver vendes massives de gilts (els bons del Tresor del Regne Unit). El Banc d’Anglaterra va haver
L’ensorrament de la lliura, dies després de la mort d’Elisabet II, és com un avís del declivi britànic
d’efectuar importants compres de bons per evitar els impagaments dels fons de pensions. L’enfonsament de la lliura va ser com el missatge de comiat del Regne Unit com a potència després de la mort d’Elisabet II. Els tories havien posat la ideologia al davant del sentit comú.
Truss va presentar una rebaixa d’impostos per estimular l’economia fins i tot al preu de perdre’n el control i en la confiança que el Banc d’Anglaterra, apujant els tipus d’interès, protegiria la lliura i frenaria la inflació.
Però els mercats no han comprat la fórmula. Ni institucions com l’FMI, que li han demanat que rectifiqui. Els tories no han calibrat els canvis esdevinguts després de la crisi del 2008-2010, que ha qüestionat l’obsessió pel dèficit i l’èmfasi en l’austeritat. El problema, a més, és que Truss no té el temps que tenia Thatcher. Té només dos anys i tres mesos. I les enquestes situen els laboristes 33 punts al davant. Esgotarà el mandat o la faran fora?