La Vanguardia (Català-1ª edició)
Final de la unitat independentista: i ara què?
L’actual crisi del Govern és el final del camí emprès el 2015 amb Junts pel Sí, un artefacte ideat per Convergència de què Junqueras sempre va desconfiar. Tant si Junts surt ara de l’Executiu com d’aquí a uns mesos, s’obre una nova etapa.
El que ara s’ha trencat es va forjar el 2015. Passi el que passi amb el Govern de la Generalitat, tant si Junts decideix abandonar-lo com si no, aquesta crisi certifica el final de la unitat independentista i obre una sèrie d’interrogants a curt i mitjà termini:
El juny del 2015 Artur Mas protagonitza un míting a Molins de Rei en què pronuncia una frase que deixa els seus glaçats: “No penseu en una llista del president. Penseu, si és necessari, en una llista amb el president”. Fa mesos que es parla d’una candidatura única de l’independentisme per a les eleccions del 27 de setembre. L’onada independentista està impulsant ERC i no tant Convergència, tal com s’ha vist a les eleccions europees d’uns mesos abans, les primeres que guanyen els republicans. Oriol Junqueras s’hi resisteix, però la pressió és enorme. La “revolució dels somriures” viu el moment àlgid. Cedeix quan Mas accepta anar com a número quatre de la llista. Neix Junts pel Sí. Però a Junqueras no li va agradar mai la idea. No creia que plegats aconseguissin un millor resultat que separats i considerava que part del seu electorat castigaria tanta intimitat amb un partit acusat de corrupció i que això afectaria el creixement d’ERC en graners de vots d’esquerra. Veia la llista conjunta com un estratagema dels convergents per disfressar la caiguda electoral. Doncs bé, des del 2015 ERC mira de desprendre’s d’aquest jou.
Anar desfent aquest lligament no ha estat fàcil per als republicans. Al principi els seus dirigents patien crus retrets d’una militància encara impregnada del clímax emocional del 2017 i de la reacció a la posterior sentència del procés. La primera inflexió es va produir quan el republicà Roger Torrent va rebutjar com a president del Parlament la investidura a distància de Carles Puigdemont, a començaments del 2018. Va ser la primera baula trencada de la cadena que unia Junts i ERC. Després se n’anirien desprenent moltes més... Fins a arribar a avui, quan amb prou feines en queden argolles enllaçades. Pel camí ja se’n va anar la CUP. Per tant, la possible ruptura del Govern tanca un cicle d’unitat política de l’independentisme que s’ha prolongat durant set anys.
La sortida de Junts pot ser immediata o cap a les municipals del maig. Quines conseqüències tindrà per al partit hereu d’aquella Convergència que un dia va semblar indestructible? El temor principal del seu secretari general és la fractura interna. Jordi Turull prova de fer equilibris entre les dues ànimes del partit que, a grans trets, podrien simplificar-se com la més propera a l’activisme, partidària del cop de porta, i la més institucional, que ha arribat a la política per governar. La retòrica del procés ha impulsat els primers. La divisió impregna fins i tot la cúpula, que és incapaç de traçar un rumb. La consulta a les bases pot vendre’s com un exercici de transparència, però amaga falta d’autoritat.
Els que advoquen per sortir-ne creuen que a l’oposició s’hi podrà fer pinya i deixar en evidència les renúncies d’ERC. Els que en defensen la continuïtat recorden que, si bé Mas va aconseguir refer-se a l’oposició, era el líder indiscutit del primer partit de la Cambra, condicions que ara no es compleixen. I subratllen els efectes a les arques del partit, en la seva visibilitat pública i fins i tot en les desercions per encapçalar llistes per a les municipals. La crisi del Govern també és el reflex d’una guerra interna a Junts que la consulta a la militància pot deixar en evidència, ja que difícilment el seu resultat serà tan contundent com per escombrar el conflicte. I, encara que fos així, el bàndol perdedor podria organitzar-se fora del paraigua de Junts.
Els republicans esperaven que la presidència de la Generalitat consolidés la seva hegemonia política. Però els sondejos no revelen un enlairament clar. Per tant, alguns han conclòs que la seva gestió no es valora a causa del soroll que provoquen les constants desavinences amb els socis.
I esperen que Junts perdrà influència social fora de l’Executiu. És difícil trobar algú a ERC que desitgi que s’hi quedin.
Els republicans creuen que, passi el que passi, el president ha guanyat autoritat. El cert és que, si Junts decidís continuar, la relació dels consellers amb Pere Aragonès quedaria enterbolida per la poc reconfortant escena d’aquesta setmana al Consell Executiu, quan van ser interrogats pel president un per un, com si fossin nens per fer confessar una entremaliadura. Per ERC, mantenir la coalició és deixar clar que el seu rumb no canviarà. A tot estirar, s’avindria a retocar els òrgans de coordinació entre els dos partits, però ERC no variarà la seva estratègia. De fet, sense Junts, els republicans creuen que la negociació amb la Moncloa avançarà amb més fluïdesa.
El partit ja busca substituts per als consellers i alts càrrecs que quedarien vacants. Fins i tot s’estudia la possibilitat que el president enviï un correu a aquells càrrecs que depenen de Junts per oferir-los la seva continuïtat si els seus caps se’n van.
Però governar amb només 33 dels 135 diputats del Parlament no és senzill. Els comuns i el PSC es presten a negociar els pressupostos, però hi posaran un preu més gran, i més amb eleccions a prop. Al cap i a la fi, ERC no va ser el partit que va guanyar les eleccions, sinó que compta amb la presidència perquè una majoria de la Cambra va donar suport a la investidura d’Aragonès. Una majoria que ja no existeix, tot i que el president compta amb tota la legitimitat democràtica per ser-ho. Amb 33 diputats, s’hauria d’esforçar més que mai a buscar consensos al Parlament.
Aragonès demanava ahir en una entrevista a La Vanguardia que Junts es decideixi immediatament. En realitat, la coalició és més en mans d’ERC que de Junts, ja que depèn de si els republicans estan disposats a concedir oxigen als seus encara socis. De fet, el que es dirimeix aquests dies és més aviat si Junts se’n va o si els fan fora. I el pitjor per a tots dos és que molts catalans, siguin o no independentistes, no entenen els motius de la ruptura. ●
L’alliberament d’ERC
Què passarà amb Junts?
Els plans d’ERC
El desenllaç