La Vanguardia (Català-1ª edició)
El BNG compleix 40 anys sent per primera vegada l’alternativa a Galícia
Nascut fora del sistema autonòmic, afronta el colossal repte de presidir la Xunta
Devers un miler de gallecs van crear fa just 40 anys al frontó corunyès de Riazor una nova organització política. Amb les qüestions centrals definides, la votació clau va ser la del nom. Es van rebutjar els de Frente d’Unidade Nacionalista i Galicia Unida. Va guanyar amb rotunditat, amb un 67% dels 790 vots, el de Bloc Nacionalista Gallec (BNG). Naixia així, com un front d’alliberament nacional, el més longeu, reeixit i també convuls partit que ha tingut Galícia. En aquests quatre decennis ha passat de néixer extramurs del sistema autonòmic a ser per primer cop l’alternativa al PP, en obligada aliança amb el PSOE.
La paraula Bloc causava rebuig, perquè ja s’havia fet servir electoralment per la principal formació dins de la naixent organització, el partit comunista patriòtic Unión do Povo Galego. Però tenia també el seu predicament, lligat a les lluites agràries, estudiantils o ambientals, en què el nacionalisme mostrava més força que la que expressaven els seus daltabaixos electorals.
El Bloc Nacional-Popular Galego (BN-PG) va obtenir tres diputats en les primeres autonòmiques, del 1981. Tot i això, el novembre del 1982, ja després de l’assemblea de Riazor, van ser expulsats del Parlament per no haver jurat la Constitució, en una més que discutida decisió amb caràcter retroactiu.
El 1985, el BNG com a tal va treure un escó, el de Xosé Manuel Beiras. Després d’un turbulent procés, que va acabar en la primera escissió, Beiras va acatar la Constitució, per la memòria del patriarca nacionalista, Castelao.
A l’autonomia el Bloc llavors l’anomenava “autoanèmia”, ja que la Xunta havia d’assumir la responsabilitat de problemes sense poder per resoldre’ls.
Al documental del BNG sobre la fundació, al mateix frontó de Riazor, l’ara líder, Ana Pontón, que el 1982 tenia cinc anys, proclama que, encara que no sigui la meta final, l’objectiu actual consisteix a presidir la Xunta.
En aquests 40 anys el BNG es va convertir primer en la casa comuna de tot el nacionalisme gallec i després, el 2012, va patir l’escissió de la seva màxima referència històrica, Beiras. L’evolució ha estat qualsevol cosa menys lineal, tant en el pla organitzatiu com en el de l’ideari i l’electoral.
L’entesa de Beiras amb l’Esquerda Unida de l’avui vicepresidenta segona del Govern espanyol, Yolanda Díaz, i amb Podem, sota la marca d’En Marea, gairebé fon el BNG. Va aguantar el 2016 gràcies a la debutant Pontón i a la base genuïnament nacionalista.
El 2020 el Bloc es va multiplicar per tres en vots i escons i va quedar segon, davant el PSOE. Si les dades numèriques són semblants a les del 1997, l’escenari global no té res a veure. Llavors també presidia la Xunta un popular, però era Manuel Fraga, amb els seus més del 50 % dels vots, i no el passerell Alfonso Rueda. Beiras generava més admiració que Pontón, alhora que un rebuig molt més gran i pocs el veien de president. Per contra, el cas d’ella no sembla esbojarrat.
Però encapçalar l’alternativa
La líder i gran actiu, Pontón, se situa en la línia d’ERC; els ortodoxos de Rego, més en la de la CUP
en una Galícia on només el 2005 no hi va haver una majoria de centredreta tampoc és el paradís. I avui, amb el PP llançat a Espanya amb el gallec Núñez Feijóo al capdavant, el triomf popular estaria cantat. Però falten una mica menys de dos anys per a les gallegues. Al BNG el sector de Pontón, pragmàtic, en la línia d’ERC, té una fam de poder que no s’observa en la part ortodoxa, liderada pel diputat a Madrid Nestor Rego, en coordenades més pròximes a les de la CUP. A més, Pontón necessita que el PSdeG ni s’enfonsi ni reneixi fins a superarla. El seu repte és colossal, però era moltíssim més inimaginable al frontó de Riazor el 1982. ●