Catalunya necessita restaurar la confiança

Pedro Madueño Ramon Aymerich (Internacional), Silvia Angulo (Política), Marga Soler (Opinió), Susana Quadrado (Societat), Ramon Suñé (Viure), David Dusster (Magazine i Gent), Sílvia Colomé (Cultura), Sergio Vila-Sanjuán (Cultura|s), Joan Josep Pallàs (Esports), Elisenda Vallejo (Economia), Celeste López (Redacció Madrid), Mariángel Alcázar (Casa Reial), Ignacio Orovio (A Fons), Fèlix Badia (Fidelització), Núria García Arenas (Disseny),

Mariano Fernández (CDO, Estratègia Digital), Pau F. Rodríguez (Xarxes Socials i CMO), Álvaro Mazariegos (SEO), Jordi Canyissà (Operacions) i Salvador Enguix (València) Joel Albarrán Lluís Foix i Josep Maria Sòria

Amb el referèndum de l’1 d’octubre del 2017 i la posterior declaració unilateral d’independència (DUI) es va perdre una cosa molt important per a l’economia: la seguretat jurídica i institucional i, amb això, la confiança d’empreses i inversors. La fugida en poc temps de més de 4.700 empreses va ser l’exemple més clar d’aquesta por de la inestabilitat i de no saber què podria passar després. Què hauria passat si fa just cinc anys no s’hagués produït aquella fallida de confiança en el sistema econòmic i aquella incertesa sobre el futur institucional del país? Doncs segurament que Catalunya estaria molt millor ara del que està, ja que probablement hi hauria hagut més inversions, més creació de riquesa, més projectes de futur i més col·laboració institucional i publicoprivada. No és segur aquest escenari, perquè ningú no té la capacitat de predir el futur, però és bastant possible que hagués anat d’aquesta manera per la lògica evolució de les coses en un clima de normalitat i claredat política.

És cert –i això ningú no ho discuteix– que l’economia catalana ha crescut en aquests darrers cinc anys. Malgrat el fort impacte de la pandèmia de la covid, ha captat algunes inversions i ha creat ocupació, per bé que fonamentalment ha estat de baixa qualificació en el sector serveis. En l’àmbit tecnològic s’ha situat com un dels grans hubs d’Europa. Però també és cert que ha perdut la cursa contra el seu rival, l’economia madrilenya.

No és políticament correcte dir-ho, però cal assumir que les coses haurien pogut anar molt pitjor econòmicament, almenys a curt i mitjà termini, si el 27 d’octubre, disset dies després de la non nata declaració unilateral d’independència, el Govern central no hagués imposat l’article 155 de la Constitució. Anàlisi i valoracions polítiques al marge, aquell fet va tenir la virtut de tornar certa confiança a les empreses i al capital i, per tant, garantir la normalitat de l’economia en un marc d’estabilitat política, ni que fos imposada per la força de la llei.

El que ha passat des d’aleshores, tot i que s’ha avançat cap a la normalitat política i econòmica, no ha eliminat les incerteses sobre el futur de Catalunya ni les tensions institucionals i polítiques i, per tant, tampoc no ha restaurat plenament la confiança dels agents econòmics i dels mercats financers. La prova és que amb prou feines han tornat empreses que van traslladar les seves seus.

L’estat de crispació en què s’ha sumit l’independentisme no contribueix a aclarir dubtes. La jornada d’ahir va ser rica en situacions que revelen una tensió latent que dificulta la consolidació d’un Govern estable. Des dels xiulets rebuts per l’expresidenta del Parlament, Carme Forcadell, en l’acte commemoratiu de l’1-O (“Aragonès dimissió” o “Traïdora” van ser alguns dels crits proferits) fins a la intervenció de Carles Puigdemont, que va donar per vàlida la votació de fa cinc anys i va desestimar l’opció d’una eventual consulta pactada, a més de tornar a promoure el fantasmagòric Consell de la República com a alternativa al Govern.

Una altra prova d’aquesta desconfiança sobre el futur del país és que els màxims dirigents empresarials demanen públicament el compromís explícit de totes les formacions polítiques que no hi tornarà a haver cap altra declaració unilateral d’independència. Com a mínim aquest compromís seria la base per garantir plenament la seguretat jurídica a Catalunya i per tenir la certesa que, com a país, no es tornaran a fer salts en el buit i sense regles del joc clares.

Mentrestant, Catalunya va fent, amb la feina i l’esforç diari dels seus ciutadans, que han donat noves proves d’un elevat grau de responsabilitat i de maduresa. Però Catalunya té capacitat de fer molt més si s’estableixen les condicions adequades. ●

Cinc anys després de l’1-O la incertesa perjudica el progrés econòmic del país