Menys fums!

construeix el seu personatge com pot i aprèn.

Durant bastants anys vaig ser un fumador de pipa moderat però constant. I continuo pensant, ara que ja gairebé mai no n’encenc cap, que la pipa és la manera més elegant de fumar. És tranquil·la i reposada, implica un ritual de preparació i neteja que és una escola de paciència i el fum no t’entra mai als ulls. Per no dir que qualsevol beneit amb pipa sembla una mica menys beneit. I sí, m’ho aplico a mi mateix.

Va arribar la llei i aquells temps se’n van anar per no tornar. No he baixat mai del despatx al carrer per fumar una pipa, que suposa almenys trenta minuts de fumada. Així que ja no fumo. O només ho faig molt de tant en tant. Una pipa molt extraordinàriament o un havà quan l’ocasió gastronòmica ho mereix i hi ha temps per a això. Vaja, gairebé mai.

No vaig ser de cap manera un addicte al cigarret, i encara que vaig fumar uns quants Camel i Chesterfield sense filtre (també Player’s en el meu moment més esnob i, malgrat les estaques incorporades, Tres Carabelas quan hi havia poc a gastar), el perfecte plaer d’Oscar Wilde em deixava, efectivament, insatisfet.

Per descomptat, no vaig encendre mai una pipa a l’aire lliure, si hi havia algú en les proximitats, sense preguntar si el molestava. I tenia clar que és impossible prendre i fumar una cassoleta enmig d’un esdeveniment esportiu o viatjant amb avió, per exemple. L’educació abans que res i no hi ha gaudi propi si es produeix una molèstia aliena.

La veritat és que, com a gairebé completament exfumador, ara detecto el fum del tabac a la roba o a l’alè i em desagrada. És un mal vici i s’ha demostrat nociu per a la salut de tots. Però fins i tot així em costa d’acceptar la nova disposició que pretén prohibir fumar en terrasses i marquesines d’autobús. Entenc que el fum pot molestar i importunar, però aquesta mania de legislar-ho tot i prohibir tot o gairebé tot forma part d’aquesta cultura de la cancel·lació i la reprimenda que ja cansa. La nova progressia inquisitorial resulta massa invasiva.

Ja he vist a Santander o a Segòvia com, davant l’amenaça de la multa, algú és comminat a abandonar la terrassa on era fins aquell mateix moment del pecat i anar-se’n a fumar a peu dret, a un parell de metres.

Em sembla excessiu. I encara que comprenc que a un no fumador puguin molestarli els fums d’un fumador, els no fumadors també haurien d’entendre que els fums que tenen de ciutadans virtuosos i sans també són funestos per a la salut i la vida social. ●

El tabac pot molestar, però la nova progressia inquisitorial resulta massa invasiva