Records d’un dia trist

El matí del dia 1 d’octubre del 2017, vaig sortir amb el quadern de cronista. En un cop d’intuïció, vaig decidir anar al Col·legi Verd, on estudiaven les filles de Puigdemont. Quan vaig arribar, la policia ja hi era. Una massa protegia l’entrada de l’escola. Des de dalt de la porta del pati, un activista dirigia la muralla humana, que els policies no aconseguien travessar malgrat els cops de porra. Les ordres del cap policial ressonaven i es confonien amb els cops de porra, els crits de la gent i les consignes de l’activista que dirigia la massa. Alguns policies van començar a escalar la tanca, la massa intentava impedirho, però, aleshores, es van sentir trets. No sé què disparaven els policies, però feien un soroll infernal. Esporuguida, la massa es va dispersar. Els policies van saltar la tanca i es van sentir crits procedents de l’interior del pati.

“Encara em tremolen les cames”,

Entre dos consignes sinistres: “A por ellos” i “els carrers seran sempre nostres”

vaig escriure. Des de l’època de Franco, no havia vist un monopoli tan brutal de la violència. Un petit exèrcit policial atacant una massa desarmada, tot i que, certament, fanàtica. El Suprem va sentenciar que aquell fanatisme era una forma de violència. La sentència pretenia eclipsar la brutalitat policial; procurava esborrar la sinistra consigna dels dies previs: “¡A por ellos!”, una consigna que no s’havia sentit mai a Espanya, quan al País Basc es matava. Aquest és la ferida que la democràcia espanyola es va fer a ella mateixa.

Aquell dia em va passar una cosa que no saben ni els meus amics. Quan la massa es retirava, alguns activistes em van reconèixer i em van escridassar com si jo fos un repressor. “Deus estar content, Puigverd! Per culpa teva ens passa això!”, va exclamar un fugitiu. Ara ho puc explicar sense que sembli que em queixo. Ho vaig entendre perfectament: havien de descarregar la ràbia contra algú. Però l’acusació revelava la dimensió exacta del procés: una part del país s’apropiava del país sencer amb una altra consigna sinistra: “Els carrers seran sempre nostres”. Un país esquinçat. Cinc anys després, els que van determinar que les porres van més bé que la política estan convençuts de tenir raó; mentre que els que somiaven amb una nació sense dissidents, s’estan barallant. Per sort, els que volen recosir el país augmenten. No tot està perdut. ●