M’he enamorat

“Ben aviat atendrem la seva trucada”, m’agafen esgarrifances, només es dirigeix a mi. I em posa una musiqueta –obra d’un geni– per entretenir-me, perquè passi més estona pendent d’ella, de la seva veu. O quan xiuxiueja: “Totes les nostres línies estan ocupades, esperi, sisplau”, esclar, és una estratègia amorosa. Per això truco dies i dies, i hores arrencades al son i a la feina. I a la família. Pendent que m’atengui.

Imagino com deu ser i com es vesteix. Els seus gustos i l’estat civil, a qui vota i si ho fa, però no m’importa, només m’interessa la seva veu. Un dia per celebrar: em va dir que si m’interessava una cosa o una altra que polsés una tecla determinada o bé una de diferent; crec que era una invitació a la carícia, una aproximació. No ho sé, sembla com si avancéssim en la nostra relació, fixin-se: “Si desitja ser atès en català premi u, si ho desitja en castellà premi dos”, quina amabilitat, està al cas, i ho fa per mi. Aviat deixarà de tractar-me de vostè. Avui només m’ha tingut un matí sencer intercalant la melodia amb el seu “no es retiri, ben aviat l’atendrem”. Anem avançant “la meva veu” i jo.

Els que em volen mal, em tenen gelosia –l’enveja és molt dolenta–, diuen que pateixo una al·lucinació contemporània, que és una veu gravada que juga amb la meva indefensió i la dels més grans, que és una màquina, que parlo amb una màquina; “la meva veu”, una màquina?, parlo amb una màquina? Diuen que la trobaré si truco a Iberdrola, Movistar, al CAP, a l’Ajuntament i a la Generalitat i a qualsevol empresa o institució que es preï i de la qual nosaltres necessitem alguna cosa. No pot ser, “la meva veu” no és així, no és una màquina. Estic enamorat d’una màquina? Parlem amb màquines? Llavors aquest món és una merda. Quin segle més calamitós i absurd.

Tinc remei, doctor? ●