Milá i ‘menairons’

Mercedes Milá ha rebut el premi Jesús Hermida per la seva trajectòria televisiva, veritablement incomparable. La vaig descobrir a TVE amb Dos por dos ( amb Isabel Tenaille), encara que ja l’havia sentida a la ràdio a La jaula de las fieras de Luis del Olmo. Van continuar De jueves a jueves, Queremos saber... I les seves entrevistes de llavors –algunes amb moments icònics, a Umbral, Bosé, Suárez, García, Jesulín, Almodóvar...– recentment li han permès revisitar-se a Milá vs. Milá, proesa a l’abast de molt poquets periodistes. Gran Hermano va ser ella durant 15 anys, i ella va ser Convénzeme pel seu amor als llibres. Amb Scott y Milá va ordir el seu programa més personal, i avui es permet alegries com ara Milá y Levy, conversa amb el guapíssim actor cubà William Levy, a qui fa confessar la seva solitud, infelicitat i insomni... Mentre li fa massatges a les clavícules. Geni i figura, Mercedes Milá ha conquerit la naturalitat màxima davant una càmera que consisteix a interpretar-se a si mateixa a la perfecció.

Ara fa cinc anys vaig esdevenir una nova categoria de català: “equidistant”. Tan distant dels uns, per la seva irresponsable convocatòria unilateral del referèndum il·legal de l’1-O (els governants de la Generalitat), com dels altres, per la seva irresponsable agressió policial a conciutadans meus votants l’1-O (els governants del Govern central). Vaig sentir que no mereixia aitals governants –ni els uns ni els altres– per reactius, superbs, divisius i ximples, tots irresponsables. La tensió personal, familiar i social provocada pels nostres governants (i alguns continuen enredant) ha estat representada a la família protagonista de la pel·lícula Alguns dies d’ahir (TV3, divendres nit), en particular durant l’última escena: arriba a casa en Jofre, el fill, sagnant després d’una manifestació violenta postsentència del procés i es declara menairó (follet llegendari), disposat a construir el que sigui fonentse amb d’altres menairons... I llavors el seu pare –també indepe, malgrat que ja desil·lusionat– dictamina: “Tu ets en Jofre!” (i no pas un despersonalitzat menairó), i l’abraça càlidament. Bon final, del qual es desprèn la qüestió de fons, al meu entendre: per què permetem que somiejos polítics (la secessió, la unitat) anul·lin el respecte per un mateix com a individu? – @amelanovela

1-O.