EL EPO TATGE

Què va permetre sobreviure 72 dies a 16 passatgers de l’avió F571 que es va estavellar el 1972 als Andes? El canibalisme? No, la generositat

història”. Altres companys del vol F571, com ara Álvaro Mangino, de 69 anys, justifiquen, en part, Piers Paul Read.

Aquest supervivent, com els altres, es va entrevistar amb l’escriptor, però no li va voler explicar “gaires coses” perquè “realment no tenia cap voluntat de d’explicar res del que havíem fet allà dalt”. I què van fer? Van trencar un tabú i van acceptar “un dolorós ritu d’iniciació”. Van decidir que els que morissin servirien d’aliment per als altres. De fortes conviccions religioses, a molts els va costar acceptar aquesta “degradació”.

Al final van entendre que donar-se els altres era una espècie d’eucaristia, un acte extrem de solidaritat i amor. Alguns ho van explicar de seguida. D’altres van necessitar que passessin més de 30 anys per decidir-se a fer-ho. Per respecte als familiars dels morts, que els van donar suport sense fissures i van ser unànimes a l’hora d’apaivagar les primeres crítiques, no van donar mai els noms dels que els van servir d’aliment.

Pablo Vierci ha seguit de prop el rodatge de Jota Bayona, manté el tracte amb els supervivents i el 2006 va pujar a cavall amb alguns a la vall de les Llàgrimes. A La societat de la neu insisteix que no va ser canibalisme (tot i aquesta paraula apareixerà vinculada per sempre als Andes del 1972), sinó “un pacte de lliurament mutu”. Tots sabien que eren “sobrevivents i combustible al mateix temps”.

I tots també van voler tornar, però alguns “als músculs dels seus companys”. Va ser “una salvació col·lectiva, amb compassió i misericòrdia”. Nando Parrado va protagonitzar juntament amb Roberto Canessa una marxa increïble a través de les muntanyes durant deu dies a la recerca d’ajuda, convençuts que els seus companys ja no podien resistir més perquè, “si l’infern existeix, no és amb foc: és amb gel i en penombres”.

El llibre Milagro en los Andes, que el mateix Nando Parrado va publicar el 2006, narra aquella heroïcitat sense herois. Van escalar muntanyes sense cap experiència prèvia ni materials adequats. Van sobreviure a vents inclements, al mal d’altura, a la ceguesa de les neus i a la falta d’oxigen. Quan estaven a punt de defallir pensaven en els que havien deixat enrere, “a dins d’un congelador”. I van tirar endavant...

Altres intents anteriors van

El film

José A. Bayona amb l’autor de ‘La societat de la neu’, Pablo Vierci

La visita

Els supervivents van visitar el 2012 el president de Xile, Sebastián Piñera

El pare d’un supervivent abraçant el seu fill a la localitat xilena de Los Maitenes, on van ser traslladats els rescatats a la serralada dels Andes, abans de ser hospitalitzats fracassar, però aquells dos expedicionaris, llavors uns joves d’uns 20 anys, van tenir èxit. Tots dos han explicat en infinites conferències que a la glacera van fundar una societat. La societat de la neu. “La vam fundar mitjançant un pacte. Tots el vam subscriure, malgrat que només 16 vam sobreviure. Va ser un gest de veritable grandesa: donar-se en vida”. Aquesta generositat va ser la lliçó d’aquells 72 dies.

I n’hi va haver més. “El primer que vam aprendre a la muntanya va ser dir la veritat”, afirma Gustavo Zerbino, de 69 anys. Els van demanar que no ho diguessin. “Només érem uns jovenets, però ens hi vam negar. Si el que va aflorar allà dalt va ser el respecte a la vida i a la mort, si el que va aflorar en aquell infern va ser l’afecte, l’únic antídot que dissolia part del nostre dolor, com volien que ressuscitéssim i que el primer que diguéssim fos una mentida?”.

No només dormien abraçats pel fred, sinó també “per enganyar la solitud”. La majoria dels passatgers eren familiars o jugadors de l’equip de rugbi Old Christians. El club va noliejar un vol per jugar un partit a Xile. Els valors del rugbi (sacrifici, esforç col·lectiu...) van tenir i tenen molta importància per a ells. Però no hi va haver herois. O, si n’hi va haver, van ser els altres.

Els supervivents li van explicar a Pablo Vierci que “no hi ha un acte més lloable que, en comptes de lamentar-se i demanar compassió, donar ànims als altres, als que podíem caminar”. Numa Turcatti va ser l’últim que va morir, després de resistir gairebé dos mesos al fuselatge. Quan va morir tenia al puny un paperet on havia escrit: “No hi ha cap amor més gran que donar la vida pels amics”. ●

Bettmann / Getty L’abraçada