La Vanguardia (Català-1ª edició)
Culte als camins
Un llibre indaga les creus de terme del bisbat de Girona
Presideixen encreuaments de camins, marquen confins de municipis, són presents en carrers, places, cementiris, valls o muntanyes i tenen una finalitat religiosa o civil. El llibre Creus de terme, de la col·lecció Quaderns de la revista de Girona, posa el focus en les creus de terme del bisbat de Girona, aquest símbol del cristianisme, habitualment esculpit en pedra, molt present en l’espai públic.
Els seus autors, els historiadors de l’art Josep N. Pujol i Toni Cruanyes, s’endinsen en la cronologia, tipologia i usos d’unes creus que en molts casos van desaparèixer dels seus emplaçaments originals. Durant la Guerra Civil una bona part del patrimoni artístic va ser saquejat i algunes d’aquestes creus encara estan amagades en propietats particulars. “Després de ser destruïdes, alguns veïns se’n van emportar fragments a casa o les van guardar abans que els milicians destruïssin qualsevol mostra d’art sacre que trobaven al seu pas i no van tornar mai a l’espai públic”, diu Pujol.
En la investigació han descobert, per exemple, que el capitell d’una de les creus de terme de Banyoles el va fer servir l’amo d’una masia com a palangana per rentar-se les mans, i a Bordils van trobar en un panteó familiar una altra creu donada per desapareguda. “Espero que el llibre serveixi per treure a la llum més creus que encara es conserven en l’àmbit privat”, afirma.
L’estudi situa l’any 1089 la primera creu de terme de què es té constància documental al bisbat de Girona: era una fita en les cofinalitats de la parròquia de Santa Maria de Lladó, de què no queda rastre. Com tampoc de la que es va col·locar per marcar com a espai sagrat el monestir de Vilabertran l’any 1100.
Una de les més antigues conservades a la diòcesi i especial perquè no s’ha mogut mai del seu emplaçament original és la creu que commemora la mort del rei Joan I d’Aragó, mort durant una cacera als boscos de Foixà (Baix Empordà) el 1396, probablement d’un atac de cor o un ictus, segons relaten els autors. I és que més
Una creu commemora la mort el 1396 del rei Joan I d’Aragó durant una cacera als boscos de Foixà
enllà de marcar camins, els historiadors expliquen que aquestes marques tenien altres usos, com ara recordar un personatge o efemèride destacada. Un altre exemple de creu commemorativa és la que a començaments del segle XX van encarregar a l’arquitecte barceloní Félix de Azúa diversos propietaris de Romanyà de la Selva atenent els designis del papa Lleó XIII, que va recomanar que als cims de les muntanyes es retés homenatge a Crist. Gran part de les creus són de manufactura gòtica malgrat que es construïssin en èpoques més modernes. Hi llueix la figura de Crist crucificat en una cara, i en l’altra, la Verge Maria i el Nen.
El llibre aprofundeix en les creusoratori, llocs per resar, venerar imatges o fer ofrenes com les conservades a Fontcoberta, Viladesens o Flaçà; i als tallers de mestres escultors, especialment actius la primera meitat del XV. D’aquest segle data la creu de terme gòtica de Castelló d’Empúries, que és, segons els autors, “un dels millors exemples conservats del bisbat i, per extensió, de tot Catalunya”. Una creu que es va ubicar el 1443 al cementiri, que va passar per diversos emplaçaments i ara és davant de la façana de la basílica. El llibre posa nom a l’autor d’aquesta creu, ricament esculpida, obra de Bernat Vicens. “La majoria eren picapedrers que es van mantenir en l’anonimat”, expliquen els autors, que situen també els museus com una altra de les destinacions finals de moltes creus originals. ●