La Vanguardia (Català-1ª edició)
‘Till’ emergeix com la crònica en cinema del moviment dels drets civils
La pel·lícula sobre el linxament d’Emmett Till consagra la figura de la seva mare
Mare i fill van en cotxe. És l’agost del 1955 a Chicago. Ella, al volant, somriu mentre taral·leja amb ell la cançó que sona a la ràdio. De sobte l’alegria de la mare es converteix en un gest d’espant. Ha tingut un pensament tràgic.
Els dos són afroamericans, de classe mitjana, educats, elegants i feliços, malgrat la displicència dels dependents dels grans magatzems.
Així comença la pel·lícula Till,
estrenada aquest dissabte al Festival de Cinema de Nova York, un film que exerceix de gran crònica cinematogràfica de l’inici de la lluita pels drets civils als Estats Units.
Aquesta edició, la número 60, inaugurada divendres amb White Noise de Noah Baumbach, compta amb doble presència catalana. Dimecres vinent es projecta Pacifiction,
d’Albert Serra, i l’endemà arribarà Alcarràs, un moment que significarà l’inici de la cursa de
Carla Simón cap als Oscar.
La segona jornada del certamen la marcarà l’empremta de Till, el títol de la qual al·ludeix al cas real d’Emmett Till, mort aquell mateix agost a Money (Mississipí), als 14 anys. Havia anat de vacances a casa d’uns cosins. El van segrestar i linxar per parlar i xiular una dona blanca, la Carolyn. Era la dona de l’amo del colmado, Roy Bryant, on havia anat a comprar caramels. La seva mare, Mamie
Till Mobley (Danielle Deadwyler), ja li ho va advertir: “Sigues humil i prudent amb els blancs”. Allò no era com Chicago.
“El que veiem és la culminació de tot el que vivim ara”, afirma Whoopi Goldberg (l’àvia), una de les intèrprets i productora, durant la roda de premsa després de la projecció. “Hem d’anar amb compte que no tornem una altra vegada a aquesta situació, crec que és imperatiu que tots diguem que no volem tornar a fer això”, afegeix.
En aquest present de realitats alternatives, en què es dona més valor a les conspiracions que als fets, la pel·lícula dirigida per Chinonye Chukwu constata la rellevància històrica de l’afer Till, del qual s’han escrit llibres, fet documentals i fins i tot Bob Dylan li va dedicar una cançó.
Però Chukwu se centra en la mare, en la valentia i rellevància que va tenir aquesta dona que va defensar la memòria del seu fill i convertir-la en una fita que va obrir la porta a tantes coses.
El del seu fill podria haver estat un cas més d’un negre ajusticiat, si no fos perquè ella va prendre la decisió d’obrir el fèretre i mostrar la brutalitat que van cometre amb ell. Va adoptar l’activisme quan va certificar que l’odi i racisme sistèmic contaminaven les institucions. En un judici buf, Roy Bryant i el seu germanastre, J.W. Milam, van ser absolts. Menys d’un any després, quan no podien tornar a ser jutjats, van reconèixer a la revista Look (a canvi de 4.000 dòlars) que van matar Till. La justícia va rebutjar fa poc encausar la Carolyn, que continua viva, per mentir per incitar el crim.
“La Mamie és el cor d’aquesta història. Sovint les dones negres són esborrades de la història i
Al festival arriben ‘Pacifiction’, d’Albert Serra, i ‘Alcarràs’, inici de la ruta cap a l’Oscar de Carla Simón
vaig voler posar-la al centre, humanitzar-la i mostrar-ne la multidimensió”, explica la directora. Un altre element rellevant de la seva feina és que evita la violència del linxament i s’endinsa en les conseqüències.
La llei antilinxament es va aprovar als Estats Units al març, 67 anys després de la tortura mortal a Emmett Till, que dona nom a la legislació. ●