La Vanguardia (Català-1ª edició)
Una fogonada a la foscor
Lewandowski va salvar el Barça de l’estronxada a Son Moix, on només va destacar la meravella del polonès al gol de la victòria. Va ser una creació absolutament personal, sense preavís, en una jugada que va sorgir sense soroll i va acabar de manera magistral. Abans havia passat molt poc, després res de res, excepte un parell de intervencions meritòries de Ter Stegen, que torna a reivindicar-se. El Mallorca és un d’aquells equips que conviden els rivals a empassar-se un gripau. No amaga les seves intencions, ni enganya ningú. Juga per romandre a la categoria tant sí com no, que en el seu cas és cavar fosses a prop de l’àrea, atrinxerar-se i aixecar els ulls per albirar el gegantí Muriqi, davanter kosovar que sembla extret de Joc de trons o la preqüela que s’emet ara. En el joc aeri tracta els defenses com si fossin ninots. És un equip que viu de complicar la vida als seus oponents, i més si el seu adversari s’enreda, comet errors i entra en un bucle de desesperació.
Abans que el Mallorca comencés a esprémer la paciència del Barça, Lewandowski va ventilar amb un golàs l’aroma d’habitació tancada que tenia el partit. La importància del gol es va registrar en una dada que explicava la rugosa natura del matx: va ser l’única oportunitat del Barça durant el primer temps. No fa falta l’estadística per comprovar que un partit de futbol, qualsevol partit de futbol, permet una ocasió o dos a l’equip més ultradefensiu del món, una llei no escrita que el Mallorca va atendre en la sorprenent aparició del veterà Jaume Costa, un lateral de tota la vida que s’ha forjat una més que estimable trajectòria. Va arribar sense avisar a tres metres de la porteria i va afusellar, però Ter Stegen va aturar el xut amb la barreja perfecta de bona posició, perfil adequat i braç de ferro.
Ter Stegen no és un favorit del barcelonisme. Ho ha estat, amb tota la raó del món, i aquesta temporada fa tota mena de mèrits per reivindicar la seva condició de porter. Està en un moment en què encara se senten més els retrets per una mala actuació que els elogis per les fenomenals. Durant aquesta Lliga ha tingut diversos partits de categoria. El de Mallorca n’és un.
El porter va rescatar el Barça d’una mediocre prestació, la pitjor fins ara en el campionat. Pensant en el duel amb l’Inter, transcendental per al club, i un grapat de lesionats, Xavi va articular un equip inèdit. L’esquerrà Balde va ocupar el flanc dret de la defensa, Piqué i Christensen es van reunir per primer cop al centre de la defensa, Ansu Fati va debutar amb els titulars en aquesta edició de la Lliga.
Alguna cosa de l’alineació feia pensar en equip de circumstàncies, més per insòlit que per deficient. Al Barça li sobren bons jugadors. Ha reunit una plantilla que no admet coartades, però a Son Moix va funcionar molt malament, fins al punt de desaprofitar el primerenc avantatge que va tenir i concedir al Mallorca una bona quantitat d’oportunitats, insospita
Al Barcelona li toca revertir el seu historial recent a Europa
des en un equip que ataca poc o molt poc.
Sense contundència defensiva ni control en el joc, el Barça es va exposar a una patinada considerable. No va mostrar res de ressenyable, tret de l’eficàcia de Ter Stegen i Lewandowski. En sentit contrari, va obrir un mar de dubtes en vigílies de la visita a San Siro, on tornarà al temible paisatge de la Lliga de Campions, en què fracassa des de fa uns quants anys (Roma, Liverpool, Lisboa, Munic).
Si el precedent és l’actuació a Mallorca, el temor està fundat. Li toca revertir el seu historial recent a Europa i aclarir ràpidament el record d’un partit que només va il·luminar l’esclat de Lewandowski. I quin esclat!