Més a prop del cel

Insaciable d’èxits, Toni Bou voldria arribar als 40 anys amb 40 mundials de trial: “Seria una animalada”

Ningú no ha aconseguit acumular tanta glòria en el trial ni en altres disciplines. I ningú no ho ha fet durant tant de temps consecutiu, 16 anys seguits d’hegemonia, des del 2007, quan va fitxar per Montesa, una moto –dins de la factoria oficial d’Honda– amb què forma un binomi indestructible.

A Toni Bou li va agafar pel trial com li hauria agafat per ser bomber o mecànic, les seves dues preferències de petit, habituals en la canalla dels anys vuitanta i noranta. Però “com que hi havia una moto a casa i el meu pare i el meu oncle practicaven aquest esport, és fàcil que un nen demani una moto; així és més fàcil arrencar”. Amb la que ell es va iniciar va ser “una Aprilia, quan tenia quatre anys”, explica el seu pare, també Toni. “Tot i que feia bastant de temps que la demanava”. Els seus ídols eren els Jordi Tarrés, Marc Colomer, Amós Bilbao... a qui anava a veure al Palau Sant Jordi al Trial indoor de Barcelona, a mitjans dels noranta. Dues dècades després, el de Piera acabaria sent, amb 15 triomfs, l’amo i senyor d’aquest trial pioner de les proves sota sostre.

Aquell Bou petitet va començar a foguejar-se en els equilibris amb la bicicleta de trial-sin; la seva habilitat el va portar a ser campió del món amb 12 anys, i el va dotar d’una tècnica diferencial per guiar la moto per on ell vol, segons analitzava Jordi Tarrés.

El Bou petit s’imaginava de gran com els pilots professionals que tenia com a referents, “corrent com ells proves indoor” enrolat “en un equip oficial, que t’ho pagués tot i no m’hagués de gastar diners per competir... Poder ser professional era el meu somni i el meu objectiu. Recordo el meu primer contracte amb molta il·lusió, era molt jovenet: amb 15 anys vaig