La Vanguardia (Català-1ª edició)
El procés, ni solució ni millora
El procés no ha estat l’origen de cap dels problemes que ja arrossegava l’economia catalana quan va començar el segle XXI. Tampoc no ha contribuït a resoldre’ls. Més aviat sembla haver-los agreujat.
Una de les explicacions principals del procés va ser, des del primer moment, econòmica. Va començar durant el moment àlgid de la crisi financera i es va covar durant els anys anteriors a cavall del deteriorament de les condicions de vida de les classes mitjanes catalanes. Les protestes contra les retallades van ser el punt de partida. El descontentament econòmic va aportar nous sectors a un independentisme que fins aleshores era minoritari. Artur Mas, el president de la Generalitat del moment, va fondre la visió nacionalista prèvia amb l’angoixa econòmica i va obrir les comportes a l’adhesió massiva d’un nou independentisme que s’identificava sobretot amb un programa polític centrat en el pacte fiscal i la fugida de l’abraçada de l’os econòmic de l’Estat centralista.
Ara, cinc anys després del referèndum de l’1 d’octubre del 2017 i els moviments posteriors, especialment els canvis de seus empresarials, és molt complex per a analistes i experts extreure conclusions sobre els efectes d’aquells episodis frenètics. Primer perquè és molt difícil analitzar una realitat tan dinàmica i en constant canvi, tan interrelacionada amb l’economia global, atenent un sol factor, en aquest cas, la crisi política catalana.
Sembla que encara se’n pugui dir poc, més enllà de constatar el que és obvi, és a dir, que els trasllats no podien aportar res positiu a l’economia. Si s’accepta i s’adopta l’òptica de l’independentisme, que llavors el món ens mirava, en aquest cas el que es va veure no va ser gaire edificant: anuncis de trasllats de les companyies més grans i pànic bancari. Es podrà discutir la magnitud del problema, però no pas la seva existència.
També s’han d’assenyalar els nombrosos canvis de residència fiscal, majoritàriament cap a la capital de l’Estat, d’empresaris i executius que han acompanyat les seus socials de les seves companyies. La fugida d’una elit que encara no s’ha valorat. Grans contribuents de l’IRPF i qualificats consumidors. El mateix que les companyies, obligades a fer alguna cosa a la seva nova ubicació, des de les reunions dels consells d’administració –no són pocs els empresaris que es lamenten d’“haver d’anar cada mes a Madrid per veure les cares que ja veus sempre a Barcelona”– fins a la contractació de serveis professionals d’alt valor afegit. I el llarg temps durant el qual Catalunya s’ha desentès dels grans canvis econòmics, abocada al conflicte polític.
Caldrà esperar encara un temps per saber fins a quin punt això està erosionant el potencial de l’economia catalana. Els més comprensius o banalitzadors del que va passar durant els cinc anys del procés en termes econòmics s’aferren a la idea que
Ja no compta amb el poder industrial, substituït pel turisme, i continua sense un model de recanvi
el pes de Catalunya a Espanya gairebé s’ha mantingut en termes relatius. La veritat és que, tot i que molt lentament, també aquest està baixant els últims anys. I en un món de concentració econòmica, continuar igual no és mai una bona notícia. Un altre, en aquest cas Madrid, que compta amb suport, s’està menjant la part del pastís econòmic i d’activitat que la resta de territoris ja no aconsegueix retenir.
Quina és la situació actual, des del nou punt d’observació que suposa reflexionar cinc anys després de l’1 d’octubre? En termes econòmics, Barcelona ja havia deixat de ser molt abans del procés una gran plaça financera, tot i que mantenia un pes rellevant a la banca espanyola a través de La Caixa i el Sabadell; també en el sector assegurador a través de la presència a la ciutat de força seus centrals de grans multinacionals del sector, a més d’allotjar la companyia independent líder a Espanya, Catalana Occident. La gran operació dels Jocs Olímpics del 1992 va incorporar entre els seus objectius, encara que fos de manera difusa, el d’una Barcelona com a centre financer. No va ser possible. El tsunami del 2017 pràcticament va liquidar tot el que tenia a veure amb la banca, la borsa i les assegurances, sense que ningú expressi dubtes sobre si aquella tendència ja no es revertirà.
I la indústria? Una de les clàssiques fortaleses de l’economia catalana, la que n’ha definit la transformació diferencial històrica respecte a la resta d’Espanya. Va començar una llarga i profunda crisi a partir de finals del segle passat i va entrar en coma amb la Gran Recessió financera del 2008 i els anys posteriors.
Analitzant l’evolució del sector de la indústria des de l’any 2001, l’economista i especialista en indústria Josep Oliver escrivia que “Catalunya ha deixat de ser una potència industrial en el concert europeu. (...) Ja no formem part del conjunt de regions i països més industrials d’Europa, sinó d’un altre grup molt menys rellevant”. Probablement el diagnòstic més precís i explícit sobre l’estat d’una economia en declivi industrial des de l’inici del segle XXI i que durant la crisi financera, en plena eclosió del procés, tancava empreses i destruïa ocupació a marxes forçades. Un substrat explicatiu sobretot de la furiosa escomesa d’aquest últim. Com és sabut, el turisme va ser la gran alternativa. Un sector que, en termes de desenvolupament econòmic, valor afegit, impuls de les activitats de recerca i desenvolupament, solvència estratègica i sostenibilitat ambiental, és molt lluny de les noves tendències industrials. Despunta, prometedor, el món de les start-ups i la nova economia, tot i que és lluny de ser el motor que va ser la indústria.
Tot i que el procés i els fets de l’octubre del 2017 no han estat l’origen de res, parlant dels problemes de l’economia catalana, això no hauria de permetre sostenir que els van alleujar. Probablement han contribuït al seu agreujament, amb l’entusiasta estímul dels poders de l’Estat i de les elits beneficiades per la centralització de poder a què al final ha acabat obrint la porta. L’empremta final del procés és un pantà polític que fa que alguns pensin en el model italià, aquest en què suposadament l’economia funciona com una màquina de rellotgeria al marge de l’entorn social i polític. Una cosa que només es pot sostenir si es considera la Generalitat com una institució intranscendent en aquest àmbit.
El 2017 es va culminar la pèrdua de pes financer, van canviar de seu bancs i asseguradores