En un mes, làpida neta

Em vaig equivocar, pensava que ja estàvem al dia de Difunts. No anar a veure els teus morts el dia que marca el calendari no està ben vist. Jo no ho faré d’aquí a un mes, com no ho he fet mai el dia socialment convingut, i això que desgraciadament en el meu currículum figuren molts cementiris a on anar.

Caldria desculpabilitzar qui prefereix honrar-los qualsevol altre dia de l’any o, simplement, des de la butaca de casa seva. Als qui besen les seves fotos cada dia sense que ningú ho vegi, perquè els donin sort i empara. De fet, els nostres morts continuen incorporats a nosaltres, no resideixen al cementiri, i van on els portem. De festa, de passeig, a la recerca d’una albada; abraçant el coixí, sortint al balcó.

No molesten, no interfereixen, simplement t’acompanyen, enganxadets, i no et sents mai abandonat malgrat la llosa de l’absència.

Instrumentalitzar-los sol ser costum, de paraula i obra, per una raó molt vàcua: no es poden defensar. Ens apropiem de les seves pròpies anècdotes, les reproduïm en veu alta, entre coneguts, encara que potser mai no van succeir exactament així.

Per acabar-ho d’adobar, massa vegades, les convencions es converteixen en una obsessió competitiva. En un mes veurem gent amb el desgreixant en marxa, vinga netejar la làpida, desbrossant, gastant netejavidres i canviant les flors pansides per uns esplèndids crisantems d’última generació. No fos cas que la làpida veïna llueixi més.

Si el ritual serveix de consol, endavant amb això, perquè el dolor es gestiona com es pot. Però si només és un gest anual carregat d’aparatositat i obligació, llavors perd el seu sentit.

Al final, connectats per constel·lacions invisibles, també ells ens tenen a prop quan no és festa oficial. Al poeta xilè Vicente Huidobro, per exemple, la seva filla Manuela li va redactar l’epitafi, una idea que il·lustra i molt: “Obriu la tomba. Al fons d’aquesta tomba, s’hi veu el mar”. ●