La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Els mals del Brasil no comencen amb Bolsonaro”
Chico César Músic
El músic, productor i cantant brasiler Chico César presenta avui a Barcelona (La [2] d’Apol·lo, 20 h) les seves flamants cançons incloses a Vestido de amor, el seu magnífic nou àlbum aparegut aquest divendres i amb què està recorrent Europa. Una obra molt oberta estilísticament, en què cohabiten ritmes urbans, forró brasiler, calipso o reggaes, hàbilment cuinats, pel productor francès Jean Lamoot i amb col·laboracions d’excel·lents músics africans com Salif Keita o Ray Lema.
El títol del disc i la seva temàtica estan influïts pels efectes del coronavirus?
Sí, el nom del disc té a veure amb la sortida col·lectiva d’aquest estat d’aïllament a què ens va sotmetre l’epidèmia del coronavirus. Moltes cançons van ser fetes durant la pandèmia malgrat que no totes són sobre l’epidèmia per si mateixa, com aquest Sobrehumano, que diu que aquest és un desafiament sobrehumà, que està per sobre nostre, de la humanitat. El títol, Vestidos de amor significa que per trobar les persones que volem trobar, per abraçar, per rebre l’altre, cal anar vestits des de dins cap enfora amb el cor obert.
Reivindicar l’amor és reflex de com d’agitada està la societat brasilera i la situació política des de l’arribada de Bolsonaro?
No, no té res a veure amb Bolsonaro, ell és una efemèride, passarà. El 2020 vaig treure la cançó Bolsominions que sí que és sobre ell, sobre el caos que va donar lloc a Bolsonaro. Vestido de amor, en canvi, és una celebració de la vida.
Els mals del Brasil no comencen amb ell, per tant.
Els mals del Brasil no comencen amb Bolsonaro, el Brasil sempre ha estat un país en conflicte malgrat que s’amagui per una presumpta cordialitat. La manera com els europeus, portuguesos, espanyols, holandesos i francesos van arribar, com van tractar els autòctons i com van portar esclaus en vaixells negrers sí que és, en certa manera, l’origen de l’actual bolsonarisme, que reflecteix que el Brasil viu una decadència profunda dels seus valors democràtics. Però l’àlbum tracta d’una cosa més profunda, més afectiva i crec que més permanent.
Vostè de fet va estar directament involucrat en la política brasilera en altres temps. Sempre estic involucrat en la política, perquè la meva existència és política. El meu cos negre, indi, és un cos polític al Brasil, i el meu cos brasiler, sudamericà, és un cos polític a Europa. El cos afrodescendent és un cos polític i tota la meva música, la meva feina, és política i està directament relacionat amb la política, però no perquè jo ocupés un càrrec de gestió cultural. Avui, la meva gran col·laboració es dona justament com a artista. No sento que la gestió pública em cridi ni em necessiti ni em ve de gust tornar-hi.
Com diria que és l’actual escena musical brasilera?
És molt rica. És increïble un país que té des d’Elomar Fieira de Mello –que fa una cançó en la seva pròpia línia, gairebé medieval– a l’interior de Bahia, fins a
Anitta o a Pablo Vittar. Tots són molt bons, tant el que beu en una tradició com la nova música, el pop explosiu... Estic molt orgullós de ser part d’això. La música popular brasilera és una força que no s’esgota mai.
Qui l’acompanya sobre l’escenari?
Dues dones músiques brasileres, la baixista Ana Carina Sebastiao, i la bateria Simone Soul, el guitarrista brasiler resident a París Rodrigo Viana i, al teclat, el francès Julien Agazar. En el repertori hi ha vuit temes del nou disc i també porto el repertori de carrera, és a dir, Beradeiro, Mama África o A primeira vista. I vull aprofitar que toquem a Barcelona per conèixer l’afectuosa Brigitte Vasallo. Vaig llegir el seu llibre El desafiament poliamorós, que em va donar moltes llums, em va enamorar pel tema, per ella i per la seva sinceritat. ●
Compromís
“La meva existència és política; el meu cos negre, indi, és un cos polític”