Contra la divisió, nostàlgia

cia, Jordi Turull va convidar els catalans a “octubrar-se” de nou. El neologisme li devia agradar, perquè aquests dies l’ha repetit per maquillar les tensions genuïnament leninistes d’un govern més frívol que dividit. La consigna d’octubrar- se ha estat seguida parcialment pels mitjans. La majoria han explicat els fets amb una perspectiva periodística que rebaixa les dosis d’èpica però que alimenta la nostàlgia i la càrrega emotiva dels que reafirmen la legitimitat del mandat de les urnes.

La publicació del llibre El muro (Ed. Península), de Lola García, aporta una visió retrospectiva centrada en com es van viure les setmanes més turbulents del procés a Madrid i a les estructures, clavegueres incloses, de l’Estat. García també reflexiona sobre el paper del periodisme i les dues bombolles –Madrid, Barcelona– enfrontades en un combat; s’ha estimat més interpretar i fantasiejar que explicar els fets i analitzar-ne el context real. “Els mitjans de comunicació no només contribueixen a forjar una opinió pública dientnos el que hem d’opinar, sinó també sobre què hem d’opinar, què és el que ens ha de preocupar”, escriu.

TV3 i 8TV han competit per commemorar el referèndum i hem pogut celebrar el retorn a la pantalla de Pere Bosch (TV3). Bosch practica un rigor molt eficaç que, contràriament al que ha estat massa habitual a les entrevistes i debats monogràfics sobre el procés, no abusa ni de la complicitat submisa ni de la impostura de la intimidació a l’hora de preguntar ni dels

Jordi Turull va convidar els catalans a “octubrar-se” de nou

paranys lacrimògens. En resum: el cinquè aniversari de l’1-O ha fluctuat entre l’opció informativa i periodística i la construcció d’una nova nostàlgia. Una nostàlgia que preservi l’únic que la realitat no ha pogut potinejar: la grandesa de les emocions (d’adhesió o de repulsa) d’un dia que, cinc anys més tard, continua sent històric.