La fi de l’impost de patrimoni?

Considereu un món amb 17 regions, com el Regne d’Espanya, o 27, com la UE. Cada regió es una jurisdicció fiscal que estableix impostos i proveeix serveis públics a fi de propiciar el benestar col·lectiu dels seus ciutadans. Ara bé, el capital, les mercaderies i les persones es mouen entre regions responent, entre altres forces, a les accions fiscals preses. La política fiscal d’una jurisdicció té, doncs, un efecte intern, sensible a les necessitats dels seus ciutadans, i una incidència externa sobre altres regions, els interessos de les quals, lògicament, no s’hauran tingut prou en compte per part de qui l’ha establert.

El resultat d’aquesta interacció s’ha d’entendre en termes similars a la corresponent entre oligopolis: no hi ha cap Adam Smith que hagi afirmat que la interacció de jurisdiccions que miren pel seu propi interès porti a la màxima felicitat col·lectiva. D’aquesta constatació es desprèn la necessitat de coordinació entre jurisdiccions per no fer-se mal mútuament, una necessitat que serà tan important o més com més intensa sigui la interacció. La coordinació es pot fer de manera descentralitzada i implícita: jo no et faig mal a tu perquè tu me’n pots fer a mi. Sovint, però, aquesta mena de coordinació pot portar a resultats molt esbiaixats: hi ha qui té més poder o més instruments per prendre represàlies. Si aquesta és la situació per arribar a resultats que són col·lectivament bons i alhora equitatius, serà millor la coordinació explícita a través, si existeix, d’una autoritat suprajurisdiccional.

L’impost de patrimoni a Espanya és un cas clar on l’acció del Govern central és indicada: l’efecte extern d’eliminar l’impost per una comunitat –diguem Madrid– pot ser gran, sobretot per la via de l’atracció d’inversions. Alhora la possibilitat de contramesures, en un context d’hisendes regionals amb molt d’estrès, és limitada.

El Govern central ha actuat amb efectivitat. Proposa la creació d’un impost estatal sobre la riquesa, del qual es deduiria el que s’hagi pagat per patrimoni. L’avantatge de Madrid queda, doncs, neutralitzat. He de dir que jo hauria preferit una altra mesura: eliminar patrimoni i compensar les comunitats que el recaptaven. Penso que l’impost s’haurà d’acabar eliminant i la mesura del Govern ho pot complicar.

No suggereixo l’eliminació del impost de patrimoni perquè cregui que la pressió fiscal és excessiva –és més aviat insuficient per als serveis públics que desitgem– o per un argument doctrinal com l’efecte desincentivador de l’estalvi. L’efecte existeix, però tots els impostos distorsionen alguna cosa. L’IVA penalitza el consum a favor de l’estalvi. A més, estalvi o consum no són valors absoluts: poden ser més o menys convenients depenent del moment econòmic. El meu raonament és que la situació que tenim a escala espanyola es reprodueix a escala europea. Portugal o Itàlia competeixen amb Espanya per atreure inversions i aquest impost ens fa vulnerables. La UE no l’harmonitzarà i tard o d’hora caldrà eliminar-lo. Si a fi d’apropiar-se de la recaptació que s’endurà l’Estat Ayuso el restableix –dependrà dels detalls i de consideracions polítiques–, el dia que el Govern central el vulgui eliminar li sortirà més car, per mor de les compensacions, que si ho hagués fet ara. ●

La taxa s’haurà d’acabar eliminant i la mesura del Govern espanyol ho pot complicar