Oblidar l’Iran

Per trist que resulti, de vegades és millor seguir el consell de Voltaire i dedicar-se a conrear el jardí sense esperar res de bo del futur. Els ho dic a propòsit de l’Iran, un país del qual parlem en comptades ocasions i que ara sacseja la nostra pàl·lida consciència amb l’assassinat d’una noia, Mahsa Amini, el codi indumentari de la qual no era del gust del Govern dels aiatol·làs: aquest consorci de clergues que exerceixen d’intèrprets de la voluntat d’un déu estranyament obsessionat amb la perruqueria i la costura. És el que passa quan els capellans es fiquen a polítics, que es converteixen en nihilistes de l’absolut a qui els acaben important un rave la fe i la compassió.

Perquè res no canviarà pròximament a l’Iran, i no trigarem massa a oblidar aquells manifestants que desafien, als carrers de Teheran, Esfahan i Shiraz, un poder que és la prova evident del mal que poden arribar a fer els que diuen estar al servei del bé. Ja els hem oblidat altres vegades. En realitat, ho fem des del 1979, quan l’aiatol·là Khomeini va tornar des de l’exili a París com a líder suprem d’un règim teocràtic sense més objectius que els de combatre tots els fonaments de la modernitat i culminar una revolució que aspirava a canviar la naturalesa humana amb les instruccions d’un catecisme redactat molts segles abans. L’inici d’un període completament coherent; d’aquests que compleixen el que prometen: l’horror.

Llavors, l’esquerra occidental va contemplar aquell canvi amb complaença beneita. Moralistes de tertúlia, conspiradors malenconiosos que havien vist fracassar totes les seves grans causes i dissidents de la raó il·lustrada –d’aquests que consideren una advertència de la Guàrdia Urbana una greu violació dels seus drets civils– van celebrar la imposició despietada de la xaria a gent prou apartada dels seus restaurants exòtics. És així com juga de vegades el quilòmetre sentimental: un és més comprensiu amb els dogmes com més lluny operen de casa seva.

Les dones, els homosexuals i els impius saben bé a què em refereixo. Quan un govern es concep com a diví –un cas de supèrbia francament alarmant– la dissidència només pot entendre’s com una blasfèmia. Potser per això es poden emprendre amb la consciència tranquil·la tota mena d’abusos. Només fa falta donar un cop d’ull al Codi Penal iranià (del 1996, no de temps de Saladí i les Croades), que instaura com a “normal” la pena de flagel·lació, prescriu fuetades per a les dones que no vesteixin com imposa la seva concepció de l’islam i castiga amb la mort les ofenses a l’aiatol·là Khomeini.

Però la nostra capacitat d’atenció és limitada i altres tragèdies esmorteiran ben aviat l’impacte de les tragèdies actuals. Sobretot perquè no sabem què fer. Ja fa temps que quan Occident es fica per raons pretesament humanitàries en els afers d’altres països els resultats són esfereïdors. Oblidarem per això; i perquè ens convé oblidar.

I no només pel petroli i la guerra d’Ucraïna –que estan propiciant una complicitat tòxica entre Putin i Ebrahim Raisi–, sinó per les conseqüències que ocasionaria per als interessos d’Occident la desestabilització de l’Iran.

Ara com ara, i, irònicament, gràcies a la coalició internacional que va enderrocar Saddam Hussein, l’Iran ha vist com desapareixia el seu enemic més pròxim i ha guanyat influència política i militar. L’Iran xiïta (que dona suport a la part de Síria de Baixar al-Assad, l’Iraq central i meridional i les milícies de Hizbul·lah al Líban i Hamàs a Gaza, alhora que conté els interessos de l’Aràbia Saudita i els sunnites al Iemen) toca amb la punta dels dits la dominació regional ocupant actors no estatals vinculats ideològicament a Teheran. És el jugador amb què cal comptar per a qualsevol partida a la zona. Un jugador que, a més, està a un pas d’aconseguir armament nuclear. Sobretot ara que Biden ha rectificat la fugida de Trump i ha tornat al tractat nuclear del 2015 donant per bo que un règim com aquest tan sols pot voler un programa atòmic pacífic.

Ho sento per Mahsa i els seus companys caiguts en aquests dies de repressió, però tingueu la seguretat que Occident posarà una expressió compungida, gastarà tones de retòrica solidària i farà bo allò que la hipocresia és l’homenatge que el crim rendeix a la virtut. I que els oblidarem ben aviat. ●

La nostra capacitat d’atenció és limitada i altres tragèdies esmorteiran aviat l’impacte de les actuals

Barcelco Morissard / AP