“La meva parella em va tirar per la terrassa i em va deixar en cadira de rodes

Carmen Giménez va sobreviure a una agressió, i la pèrdua d’un fill la va animar a córrer

Carmen Giménez té 42 anys, però d’alguna manera la seva vida “va començar” amb 29. El 12 de març del 2010 la seva parella, amb qui sumava menys de dos anys de relació “tortuosa”, la va tirar per la terrassa del dúplex on vivien. La caiguda li va provocar una lesió medul·lar que la va asseure en una cadira de rodes per tota la vida. Amb molta ajuda psicològica, s’hi va sobreposar malgrat que diu que el sistema judicial “va fallar”. Esportista nada, la mort del seu fill Bruno la va empènyer a córrer de manera adaptada. L’atletisme ara és la seva professió i també imparteix xerrades traslladant el lema que ella practica des de fa una dècada: que, malgrat les adversitats, és possible continuar amb una vida “plena i feliç”.

Fins als 29 anys el dia a dia d’aquesta madrilenya era “normal”, explica per descriure la seva vida abans del maltractament. Havia estudiat ADE i treballava com a consultora en una multinacional americana. Tenia parella des dels 17, però la relació es va acabar, pel “desgast”. Un temps després va iniciar una relació amb un company de feina. Va ser “tortuosa”, reconeix. I tot i que llavors (a finals dels anys 2000) ja existia legislació contra la violència de gènere, no s’explicava amb “la visió i el coneixement” que existeix ara sobre aquest flagell, explica.

“Em sentia feble, cansada, plorava...”. Al cap de pocs mesos de començar la relació, va anar al metge pensant-se que li faltaven vitamines però va sortir de la consulta amb un diagnòstic de depressió. El dictamen no va ser ben rebut a casa, explica; la seva parella es va limitar a riure i a animarla a no prendre’s la medicació.

Sort ha tingut la Carmen de la seva tia María Jesús, que sempre ha vetllat per ella. La va animar a seguir els consells del metge i també advertia la seva neboda que

La Carmen se sentia feble i i va anar al metge pensant-se que li faltaven vitamines: tenia depressió

la relació no anava bé. La seva parella la va arribar a deixar a París “enmig del carrer sense moneder”, però en un viatge a Estocolm va ser ella qui va canviar el vol després que l’estampés contra la paret. El més nociu per a la Carmen (fins a l’agressió final) va ser el “menyspreu” amb què la tractava.

El malestar anava in crescendo. “No era capaç d’etiquetar el que em passava. Era un patiment terrible”, descriu. Ni recorda el motiu de l’última discussió la nit abans de la terrible agressió, la que la va deixar paraplègica. “Recordo que va tirar les coses a terra i que vaig trucar a la meva tia tremolant des del llit”. Quan la María Jesús va trucar al timbre, va voler quedar-se, però la Carmen li va dir que se n’anés, que “no passaria res”. No en tenia la certesa, però se sentia culpable de “ficar-hi” altres persones. El matí següent es va amagar al lavabo, l’única estança amb balda del dúplex on vivien al centre de Madrid. Quan va sentir que s’obria la porta del carrer i les claus tancant-la, es va pensar que l’agressor se n’havia anat. Però era una trampa. Havia tancat per dins i esperava la sortida confiada de la Carmen. No recorda res més del que va passar llavors. Assegura que la va portar fins a la terrassa (un tercer pis) i la va tirar daltabaix. La caiguda li va ocasionar una lesió medul·lar completa.

La Carmen afirma que cap autoritat policial no va anar al centre hospitalari durant els set mesos que es va estar hospitalitzada, un dels quals intubada . Va ser ella la que, quan va sortir de l’hospital ja

Es va estar set mesos a l’hospital per l’agressió i va denunciar quan va sortir perquè no s’havia obert investigació

Dani Duch L’atleta Carmen Giménez té una lesió medul·lar completa i es va estar set mesos hospitalitzada per això