La Vanguardia (Català-1ª edició)
Setze tons de blau, la Provença i sobretot un munt de pomes
La Tate Modern presenta l’exposició més gran de Cézanne a la Gran Bretanya des del 1996
Bcorregut per les diverses etapes de la seva vida, la seva carrera artística i les múltiples tècniques de composició, colors i formats amb què va experimentar, amb exemples dels seus retrats (preferia persones conegudes que models professionals; n’hi ha quaranta de la seva dona i musa Marie-Hortense Fiquet), dels paisatges provençals que el feien sentir-se a casa (la muntanya Sainte-Victoire, les cales de L’Estaque...), els bodegons (amb èmfasi en pomes i peorges diu a El arte de contar historias que els homes sempre han buscat l’afinitat amb els troians derrotats i no amb els grecs victoriosos. És una afirmació molt exagerada. Però identifica una tendència. El que és molt dubtós és que aquesta cerca respongui en general, com conjectura l’autor de Ficciones, al fet que en la derrota hi hagi una dignitat que gairebé mai es troba en la victòria. El cas de Virgili, a què remet el mateix Borges, apunta precisament cap a una altra direcció. Quan descriu Enees fugint de Troia en flames amb el pare i els Penats damunt l’espatlla, està pensant en la utilitat política, de cara a la sacralització del poder del victoriós August, de l’herència troiana que tragina l’avantpassat de Ròmul. I els autors medievals que, en escriure les gestes dels francs o dels bretons, van inventar altres genealogies troianes, mentien amb el mateix interès.
Però el més comú és que els qui pretenen parlar en nom de les seves nacions
Banyistes, res, i de vegades un toc de gingebre), les imatges de banyistes... El 1870, establert a París, es va associar amb els impressionistes per distanciar-se al cap de poc temps del seu cercle –sense perdre les amistats– i anar pel seu propi camí, paral·lel en certa manera però diferent. Era tan admirat pels seus contemporanis que Picasso, Matisse, Monet, Gauguin, Renoir i més tard Henry Moore van comprar quadres seus.
Un dels objectius de Natalia
Sidlina, la comissària de la mostra de la Tate, és desmuntar la impressió que el pintor passava olímpicament de la política i dels moviments socials de la seva convulsa època (la guerra civil dels Estats Units, la invasió de França per Prússia, la Comuna de París...), amb les lluites de poder més ferotges que s’havien vist des de la Revolució Francesa, en un país dividit entre monàrquics, republicans, regionalistes i imperialistes, a més d’entre aristòcrates, club de les potències vencedores de la Segona Guerra Mundial, va excel·lir en aquesta art. I, segons apunta amb sarcasme un personatge de La pell, de Curzio Malaparte, la política italiana sempre s’havia basat en el principi fonamental que sempre hi ha qui perd la guerra en lloc d’Itàlia.
Tret d’alguns intents efímers a la fi de les dues guerres mundials, els catalanismes hegemònics durant el segle XX van mostrar poques afinitats gregues. L’elecció de l’11-S com a diada de referència convidava a un marc mental i un horitzó discursiu troians que, fins i tot, van arribar a configurar l’autoimatge interessada dels catalanistes de dretes que, després d’haver fet la Guerra Civil al bàndol vencedor, van impulsar, com si l’haguessin perdut, el catalanisme montserratí que seria hegemònic durant la transició. Però amb el “procés” es va canviar de finestra. I en el nou horitzó discursiu es va projectar el tòpic de la narrativa d’autoajuda que la por de l’èxit era el principal obstacle per obtenir-lo. burgesos (com la seva família) i obrers. És cert que no era un anarquista declarat com el seu amic Camille Pisarro, però sí subversiu a la seva manera, i es va comprometre amb la causa abolicionista, com mostra la imatge de Scipio (un model negre que representa un esclau amb marques de fuetades a l’esquena), deixada pel Museu de São Paulo. L’escriptor Émile Zola, amic de la infantesa, va influir notablement en la seva manera de pensar.
Cézanne va cultivar ell mateix, amb la seva manera de parlar i de vestir, una reputació de tipus solitari i rústic. Però en realitat era una de les persones més conreades del seu grup i fins i tot de la seva generació, que parlava llatí, i ho feia com una manera de distanciar-se d’unes formes parisenques que considerava cursis, i reivindicar les arrels provençals, que el
Picasso, Matisse, Renoir, Pisarro, Monet i Henry Moore l’admiraven tant que compraven les seves obres
van acompanyar fins al final.
L’exposició està organitzada de manera temàtica per mostrar la seva evolució. Comença amb un autoretrat seu dels anys trenta en què es presenta a si mateix ple de confiança, un home madur i sofisticat, escèptic davant els moviments polítics i els canvis socials d’un món que està canviant molt de pressa. La primera meitat explora la seva vida, relacions personals i cercle creatiu, mentre que la segona agrupa les seves obres per èpoques, estils i llocs, des de les teulades de París fins a les natures mortes amb setze tons de blau, i des dels banyistes picassians fins als paisatges d’Ais de Provença. Sempre, això sí, amb una poma a la mà... ●
El “procés” va néixer com un joc de rol en què es tractava d’anar superant escenaris i en què era tan important superar els vells com aconseguir objectius estratègics amb els nous. A la confusió del desenvolupament d’aquest joc amb l’evolució de la realitat política hi devien contribuir les brases del guardiolisme i
Els catalanismes hegemònics al segle XX van mostrar poques afinitats gregues
els booms de la literatura empresarial i de la cultura terapèutica de l’autorealització. L’estranya idea que l’1-0 va ser una victòria que cal gestionar és filla d’aquest canvi de paradigma. I la situació present té molt a veure amb la complicada gestió dels efectes psicològics del discurs euforitzant que el va provocar.