La Vanguardia (Català-1ª edició)
Nuccio Ordine propugna “literatura contra el melonisme”
L’italià recorre l’obra de grans autors que han destacat allò que uneix els humans
L’italià Nuccio Ordine (Diamante, 1958) és el més semblant que hi ha al món real al professor d’El club dels poetes morts. Aconsegueix entusiasmar per la literatura els seus joves estudiants calabresos i, amb un impuls similar, publica assajos com Clàssics per a la vida ( 2016) o el que ahir va presentar a Barcelona, Els homes no són illes (Quaderns Crema/Acantilado), en què repassa obres de la literatura universal que destaquen els valors col·lectius davant l’egoisme. Ordine, d’una banda, dialoga de tu a tu amb intel·lectuals de la talla de George
Steiner (1929-2020) i, de l’altra, et mostra el commovedor e-mail d’un camioner que als 60 anys, gràcies a veure’l a YouTube, es va adonar que els clàssics també eren per a ell i s’ha convertit en lector.
“El títol del llibre –explica, a la terrassa d’un hotel a Barcelona– procedeix d’un poema de John Donne (1572-1631) i és molt oportú en aquests temps en què regnen el neoliberalisme, l’individualisme i el racisme”. De fet, “la literatura és essencial contra tot això, el llibre és un antídot contra el melonisme que sacseja Itàlia i més llocs”, en al·lusió a la recent victòria electoral de Giorgia Meloni.
El volum es divideix en dues parts. La primera és un assaig sobre la solidaritat en 11 autors (de Sèneca a Saint-Exupéry passant per Shakespeare, Tolstoi o Virginia Woolf); i la segona, fragments de textos comentats per ell d’aquests i d’altres escriptors, entre els quals inclou tres hispanoparlants, Bartolomé de las Casas, Juan Rulfo i Borges.
“Un clàssic ens fa comprendre aspectes clau del present, ens ensenya a ser lliures i feliços”. A El rei Lear veiem que “el rei ha de conèixer el patiment dels pobres, jo recomano als reis i els presidents que es barregin amb els pobres, que surtin a conèixer la misèria, com va fer Tolstoi”.
Ordine escriu contra el poder dels diners i l’utilitarisme: “Ens diuen que la importància de la persona la dona la mida del seu compte bancari, i no és veritat!”. Sobre el racisme, recorre a Teseu, “que mostra que la identitat és sempre canviant, dinàmica, com el seu vaixell”. Destaca la carta d’agraïment d’Albert Camus al seu professor a Alger: “Sense ell, que va introduir profundes inquietuds en aquell nen, no hauria obtingut el Nobel”. “Cap tirà pot robar-te el coneixement –prossegueix–, Primo Levi parla de com, a Auschwitz, als jueus els hi havien robat tot, la roba, els llibres, el menjar, no tenien ni cabells, els hi tallaven. L’únic que no podien robar-los era el que havien après: de nit, ell recitava els versos de Dant, un raig de llum que no li podien prendre. El mateix va fer Mandelshtam al gulag”.
“És un horror la idea de família natural que defensa Meloni (pare, mare i fills) –continua–. Montaigne va advertir que fem parlar la natura amb les nostres idees. La natura, un model? Doncs que hi hagi lluites entre mascles i el guanyador s’emporti 30 dones per a ell sol. Els clàssics ens ensenyen que l’amor és independent de la reproducció. Home i dona sense fills no són família, doncs?”. ●
Era un retorn esperat el del mestre Riccardo Chailly al Palau de la Música Catalana. Especialment perquè la seva presència, en una sala que no disposa d’orquestra pròpia, sempre és sinònim de gran desembarcament. I en aquest cas, amb el director musical de la Scala, la visita a Barcelona de la Filharmònica del teatre milanès era més que un esdeveniment: era un deute.
“Família ‘natural’? Doncs que es barallin els mascles i el més fort s’emporti 30 dones; això és natura”