La Vanguardia (Català-1ª edició)
Alcaraz i Nadal, època de vaques grasses
Els dos espanyols lideren l’ATP; cap país no copava així el rànquing des del 2000: Sampras i Agassi
A King Richard, el biopic de la família Williams, un passatge ens fa pensar.
Som a l’any 1988 i Richard Williams (Will Smith) enfila a la furgoneta dues de les seves cinc criatures, Venus i Serena (de vuit i sis anys llavors), i recorre Los Angeles durant una hora, des del modest barri de Compton fins a l’exclusiu Brentwood, per presentar les seves filles a Paul Cohen.
Paul Cohen és llavors el tècnic de Pete Sampras, i precisament en aquell instant, el seu noi, que s’obre pas en el circuit professional, està pilotejant amb un tardoral John McEnroe en una pista del club.
L’escena té un enorme pes històric: il·lustra el moment quan quatre colossos del tennis dels Estats Units es coneixen. Parlem de Sampras i de McEnroe, i de les germanes Williams.
(L’escena és una ficció, però podria haver passat; de fet, amb el temps, les Williams arribarien a pilotejar amb Sampras i McEnroe)
L’anècdota ve a tomb.
Ens explica que els temps canvien, i que ara mateix, aquell tennis fantàstic dels Estats Units ocupa un espai minúscul en l’imaginari popular.
En homes, els seus únics top 20 són Taylor Fritz (11è) i Frances
Tiafoe (19è).
(En dones, les coses els van una mica millor: Jessica Pegula és la 6a, Coco Gauff és la 9a i Madison Keys, la 17a.)
El present és peccata minuta: el 2000, Pete Sampras era el número 1 i Andre Agassi, el 2.
(I en dones els Estats Units comptaven amb quatre top 10:
Lindsay Davenport, Venus Williams, Monica Seles i Serena Williams.)
(...)
Han passat 22 anys i ara el tennis dels Estats Units és passat (que potser torna, això ja es veurà) i el tennis espanyol sobrevola el circuit masculí.
Ahir es va actualitzar la taula
ATP i vam comprovar com cobrava forma una cosa que no passava des de l’agost del 2000, des dels temps en què Pete Sampras i Andre Agassi sobrevolaven el món. Dos tennistes d’un mateix país són número 1 i 2: Carlos Alcaraz (19) i Rafael Nadal (36).
La història és una festa per als sentits de l’aficionat espanyol.
Atònits, viuen una il·lusionant època de vaques grasses, realitat corroborada pel fet que tots dos, Alcaraz i Nadal, també lideren el rànquing de l’any.
I què ve ara?
Hi ha la possibilitat que l’statu quo actual es prolongui fins a final de curs, ja que el circuit es dirigeix cap a la tardor, no hi ha Grand Slams en el que resta d’any, amb prou feines queda un Masters
‘King Richard’ retrata l’apogeu del tennis dels EUA: coincideixen les Williams, Sampras i McEnroe
1.000 (París) i el torneig de mestres i Alcaraz no hi està especialment compromès (el 2021, havia disputat les semifinals a Viena i els vuitens al Masters de París).
El desenllaç queda en mans de Nadal, ja que ara mateix ignorem quin és el seu estat físic i anímic. Amb la seva dona, que aviat donarà a llum, i les seves múltiples lesions, el manacorí podria obviar el torneig de mestres, renúncia que arriscaria la seva segona plaça. Casper Ruud és a la seva esquena, tot just 165 punts més enrere, la distància d’un sospir.
(Tot i que el present és inesborrable, com l’escena de King Richard i les quatre llegendes.) ●