‘Cuatro poetas en guerra’

Poques persones conec més apassionades que l’hispanista Ian Gibson. Em presenta l’il·lustrador Quique Palomo, que ha convertit en novel·les gràfiques el seu llibre

(sobre Machado) i el seu

Agustín García Calvo: “A medida que nos vamos elevando, nos vamos pareciendo más. Y si estamos dormidos, aún nos parecemos más. Y, sin embargo, es cuando somos tan felices”.

Vostè dibuixa Machado en una platja...

A Cotlliure hi va veure el mar, va passejar per la platja, poc abans de morir.

Lleuger d’equipatge.

I.G.: Com els fills de la mar. Impressiona que escrivís de jove aquell autoretrat tan premonitori...

Es coneixien entre si Lorca, Machado, Jiménez i Hernández?

Sí, i s’admiraven. “No saps com m’ha commogut Bodas de sangre”, va confessar Machado a Lorca. “Un monument de cendra i simpatia”, descrivia Lorca a Machado.

I què ens aporta llegir-los avui?

Propostes de convivència, valors atemporals. Cada lector que els llegeixi trobarà en cadascun d’ells una cosa valuosa.

Els valors de Miguel Hernández són...

El compromís ferm, tenaç.

I Federico García Lorca?

I.G.: A mi em fa mal cada dia. Espanya té tant a oferir al món..., però desenterreu primer tots els vostres avis.

D’altres es van esfumar a l’exili...

El cas de Machado: m’impressiona la seva humilitat i estoïcisme, el seu principi que “ningú no és més que ningú”.

I.G.: I de Miguel Hernández, la seva força, valentia i enteresa, contra tot. Ni el seu pare el va voler visitar a la presó.

Per què no?

I.G.: Deia: “Ell s’ho ha buscat”.

Diguin-me alguna cosa més de Lorca.

I.G.: Va néixer amb tots els dons, el de la música, el del dibuix, el de la poesia, el del teatre, el de la paraula, el de la simpatia...

I va haver de viure amb l’amenaça del rebuig social.

I.G.: Això ho escriu a Doña Rosita la soltera,

en boca d’un personatge, però el defineix a ell mateix: “Era capaç de tota l’alegria del món, però el seu avenc profund no era el de l’alegria”.

“Mis dramones”, deia Federico.

Hi ha un dibuix seu d’un mariner que plora i cauen unes fulles de tardor...

I.G.: Federico era lunar en l’essencial, segons precisava Vicente Aleixandre, i solar en les altres coses. La lluna és la mort a l’obra de Federico, una obsessió seva.

Vostè coincideix en aquesta obsessió.

La lluna, ballarina mortal, s’emporta el nen de la mà... Jo tenia 18 anys quan vaig llegir Romance de la luna, luna: vaig experimentar una commoció tan profunda, un impacte tan brutal... que des de llavors em va canviar la vida.