La força i la fragilitat d’Europa

En el triangle Rússia, els Estats Units i Europa es teixeixen els debats ocasionats per la invasió d’Ucraïna, que havia de ser una blitzkrieg per part de Putin, però s’ha convertit en un malson per a un exèrcit rus que ha ensopegat amb una resistència ucraïnesa inesperada i fuig de posicions conquerides els primers mesos del conflicte. El nonagenari Henry Kissinger ha dit que amb aquest exèrcit Rússia no podria ni tan sols travessar la frontera amb Polònia i ni tampoc arribar a travessar el riu Vístula.

La situació és incerta mentre les dues parts no acordin aturar la guerra en forma d’alto el foc o armistici. Hi ha un corrent d’opinió ben estès que diu que Europa no està a l’altura del moment i que acabarà una altra vegada als braços dels Estats Units, que s’aprofita de les debilitats europees per alimentar la seva indústria armamentística alhora que escampa els nostres vells fantasmes nacionals com va fer el 1916, el 1942, als noranta als Balcans i ara ajudant amb armes i milions de dòlars el desafiador Zelenski. El problema és que aquesta Europa complaent i moralitzant és la incubadora de les guerres més sagnants que ha conegut la història moderna. No es fia de si mateixa, està escarmentada i recorda amb vergonya els pactes de Munic del 1938, la França de Vichy, la impotència en les guerres balcàniques i novament el perill que ve de l’Est. Qui no recorda el pacte de no-intervenció francobritànic a la guerra civil espanyola?

En aquests episodis de memòria recent els Estats Units han exercit un paper clau perquè Europa enterrés les destrals de guerra i construís un projecte que ha tingut progrés, pau social i llibertats durant gairebé vuitanta anys. Els països que van caure del costat soviètic com a conseqüència dels repartiments territorials a la conferència de Ialta són a la UE i a l’OTAN. No és la pau perpètua kantiana, sinó un esforç constant per conviure civilitzadament dins de les diferències antagòniques, que no són poques.

Malgrat això, hi ha un cert aire de desconfiança a l’Europa actual que es detecta de manera més explícita a l’extrema dreta i a l’esquerra extrema. No és que reneguin d’Europa, sinó que no els agrada la que han construït les dues grans famílies polítiques, la democràcia cristiana i la socialdemocràcia, els últims setanta anys. L’extrema esquerra critica les mancances del sistema social europeu i la dreta extrema impulsa, segons vaticinava George Steiner, “els odis ètnics, el nacionalisme xovinista i les reivindicacions regionals que han estat el malson d’Europa”.

Si Europa no planta cara a les amenaces antioccidentals de Putin, amb totes les privacions que comportarà, recordarem les conseqüències de l’apaivagament de Chamberlain i Daladier a Munic claudicant davant Hitler. Deia Jorge Semprún que la transformació es produeix “quan m’enfronto, sent comunista, a la realitat espanyola i descobreixo que és més important la democràcia, fins i tot amb capitalisme i mercat, que els hipotètics èxits socials d’una dictadura del proletariat”.

Seria un error desvirtuar el discurs democràtic occidental, europeu i nord-americà, i acollir, per por o per convicció, el relat que es construeix des del Kremlin i totes les seves terminals mediàtiques i polítiques a Europa. Shlomo Ben Ami ha escrit que “els valors de la llibertat i la dignitat humanes que impulsen la civilització occidental continuen sent el somni de la immensa majoria de la humanitat”. És el que està en joc als fronts de guerra a Ucraïna, annexionada parcialment per Putin. ●

Seria un error desvirtuar el discurs democràtic occidental per por de les amenaces de Putin