Bolets en companyia

L’actor Zac Efron ha fet públic que pateix d’agorafòbia. Una construcció mental que desencadena al teu interior una tempesta d’ansietat i una por cerval a romandre en un lloc d’on és difícil escaparse. Hi ha altres damnificats famosos amb l’etiqueta, per descomptat Woody Allen.

L’agorafòbia és un dels trastorns més incompresos del planeta, tant com la síndrome de la fibromiàlgia. En un temps de la meva vida en què vaig passar per això resultava difícil fer entendre als amics que no pensaves anar a un meravellós concert multitudinari, t’ofegaves en espais atapeïts igual que en un ascensor tancat i que només d’imaginar la turba d’una final de futbol ja et faltava l’aire.

Tampoc entrar al metro semblava fàcil. Els ascensors, els ponts, les discoteques, fins i tot alguns museus, eren enemics. Res de festes sorpresa, sisplau.

“Senzillament, no surto”, ha respost Efron a la pregunta de com intenta resoldre el seu

L’agorafòbia ha estat tan incompresa com la fibromiàlgia

trastorn. Ho passes fatal, però no dius res a ningú, no fos cas que es pensessin que estàs boja. Servidora ho va aconseguir de manera fortuïta, surrealista i gairebé ridícula.

Estant en un acte festiu ple de gom a gom, suant l’innominable i amb la por enquistada, vaig intentar imaginar un espai obert, on es pogués respirar. El primer que va arribar al cervell, quines coses!, va ser un racó de bosc i uns individus, degudament disposats a la distància justa, amb cistelles de vímet. Buscaven bolets! Quina imatge tan absurda, vaig pensar, jo que no he sabut mai distingir un rovelló d’un rossinyol, i malgrat tot, això va funcionar dins l’hipotàlem.

Sovint, l’agorafòbia va de bracet de la por a les multituds. O a estar sol en espais exteriors on difícilment vindran a buscar-te. Per això, ara que comença l’espectacle bonic, cru i dringadís, dels boscos ocres, vermells i grocs, em sembla que cal buscar bolets en petit comitè. ●