La Vanguardia (Català-1ª edició)
Pensar el sentiment
Tinc la impressió que, en un ampli sector de l’independentisme, ja fa massa anys que ningú no pensa, molts tan sols senten. I que consti que sentir no només és legítim; segurament només des del sentiment arrela sòlidament el que es pensa. Ho va escriure magistralment Miguel de Unamuno al Credo poético:
“Piensa el sentimiento, siente el pensamiento”. I el filòsof va afegir: “Que tus cantos tengan nidos en la tierra / y que cuando en vuelo a los cielos suban / tras la nube no se pierdan”.
Almenys des de la desenraonada declaració simbòlica d’independència –una imprudència temerària que podia haver arrossegat Catalunya no a la sobirania plena sinó directament al conflicte civil– per a amplis sectors del secessionisme l’única possibilitat de culminar el seu anhelat cant llibertador passa només per sentir, i amb l’agitació d’aquest sentiment provocar el conflicte obert amb l’Estat, la insubmissió legal i l’activisme de carrer. Camí possible però traumàtic, i en tot cas difícil de compatibilitzar amb l’exercici de responsabilitats de govern, càrrecs i cotxes oficials.
Afortunadament, no sembla ser aquest el parer del president Pere Aragonès i d’ERC en general, que, molt a pesar del seu separatisme inqüestionable, han pres consciència que a l’Europa del segle XXI no hi ha dreceres per eludir la llei democràtica i menys quan la majoria que suporta la seva aspiració és pírrica i canviant segons l’evolució socioeconòmica de cada conjuntura. El president de la Generalitat sembla decidit a demostrar que pot governar i que sap fer-ho millor que el Govern central i que si ho aconsegueix, això sí que ampliarà decisivament el suport al seu somni rupturista. Difícil però legítim i, en tot cas, intel·ligible per a qualsevol demòcrata honest del món.
Perquè quan el poeta i filòsof de Bilbao va recordar la importància de compatibilitzar alta volada amb la capacitat de mantenir nius a terra segurament anticipava el que avui tants i tants reclamen als seus governants: que, sense necessitat de renunciar a cap dels seus anhels, en primer lloc, es concentrin a crear ocupació, a preservar la salut i la seguretat dels seus conciutadans. Quan els ingressos i els estalvis de les famílies es perden pel desguàs de la inflació, potser aviat també de la recessió, és realment desconcertant contemplar certs polítics perduts entre somiejos nebulosos, embrancats en embolics partidistes.
Personalment, crec que el camí independentista, en la versió revolucionària o pragmàtica, és una ruta falsa en tota regla. Ni compensa el sacrifici del camí, ni en un món globalitzat que cada dia reclama més cooperació i solidaritat és una aspiració ètica ni pràctica.
Catalunya s’ha de poder consolidar com una nació cultural mil·lenària, però lleial a un patriotisme constituït constitucionalment i sentimentalment, en el si de la Unió Europea. Tot i així, atès que, com Gil de Biedma ja va lamentar al seu dia, en massa ocasions el mal govern d’Espanya sembla una metafísica i no un vulgar negoci dels homes, no és estrany que molts creguin que només la independència de Catalunya podrà assegurar-los un futur millor. La seva opció és respectable, però pel bé de la convivència i el progrés de tothom hem d’exigir-los que desenvolupin el seu projecte polític d’acord amb l’ordenament legal democràtic i respectant sempre les seves institucions. Perquè és inadmissible que el fanatisme de les seves conviccions justifiqui el menyspreu de les dels altres. Que els seus símbols i rituals partidistes substitueixin els que ens són comuns.
Tanmateix, Aragonès ha fet bé sortint en defensa de la dignitat i la serietat del seu Govern, que al final és de tots, no només dels secessionistes. I els sectors il·lustrats de Junts –que n’hi ha– farien bé d’expulsar d’entre les seves files els que amb les seves ocurrències irresponsables fa cinc anys que perjudiquen el país, la seva reputació i les institucions, que tant diuen que s’estimen, per cert. Perquè enlloc no es pot ser alhora govern i oposició, autoritat reconeguda constitucionalment i activista antisistema, d’esquerres i de dretes. O una cosa o l’altra. Molts catalans fa massa temps que només senten. És hora de tornar a la raó, entre altres coses perquè amb ella potser tornen a fer viables els seus somnis legítims. ●
Molts catalans fa massa temps que només senten; és hora de tornar a la raó