L’argumentari

Quan hi ha batussa notòria entre els grans partits, es produeix un fenomen medicoatmosfèric d’efectes sorprenents: els alts càrrecs del Govern diuen les mateixes coses en defensa seva. A l’altra banda, els alts responsables de l’oposició repeteixen també les mateixes paraules per criticar l’adversari. Els cronistes esperem de la seva fluïdesa dialèctica, que alguns en diuen verborreica, una novetat suggestiva, una frase original que enriqueixi el debat. És inútil. Si es tracta de defensar les mesures fiscals de la ministra del ram, els portaveus socialistes que ara tant abunden repeteixen a tots els telenotícies: “Qui es nega a acceptar aquesta política vol destruir l’Estat de benestar”. Si es tracta de rebutjar aquestes mesures, els portaveus conservadors al·leguen que són tardanes, estèrils o injustes, la qual cosa no impedeix que siguin copiades de propostes del Partit Popular.

El culpable d’aquesta identitat de paraules és l’argumentari. L’argu

Qui rebi cada matí el del PSOE i el del PP té a l’abast tot el joc polític

mentari és l’autèntic motor intel·lectual de les idees polítiques a Espanya. Se suposa que funciona així: un equip de persones es dedica a llegir, escoltar, classificar i arxivar tot el que diu el rival polític. Aquest mateix equip elabora respostes de defensa o d’atac que ràpidament adquireixen categoria de respostes oficials i són elevades al màxim rang: “Argumentari!”. Amb ell, degudament distribuït, es pot destruir el governant o l’aspirant. Val tant com una resolució del congrés del partit. De vegades fins i tot més que un discurs del líder carismàtic.

Ara, com que el PSOE té tantes i tants portaveus i al PP li passa una cosa semblant, assistim a la consagració de l’argumentari, que viu la seva edat d’or. Qui rebi els dels dos partits cada matí té a l’abast tot el joc polític, totes les claus i tot el que abasta la intel·ligència política d’aquest temps. No necessita debats parlamentaris ni cròniques periodístiques. Els seus autors podran equivocar-se, però tenen el mèrit de pensar, un fet insòlit en la política espanyola. Per això proposo de fer-los una estàtua. Si a tots els països hi ha un monument al soldat desconegut, ja va sent hora que s’honri l’argumentarista discret. Ningú no sap exactament qui és. Però tothom escolta el que cada matí escriu en un paper. ●