La Vanguardia (Català-1ª edició)
Carrie Mae Weems, el desig que passi alguna cosa
El KBr de la Fundació Mapfre, Foto Colectania i el Macba recorren la trajectòria de la gran artista afroamericana
Alegre, sexi, trista, avorrida, cansada, borratxa o coqueta, però sempre fidel a ella mateixa. En la seva sèrie més coneguda, Taula de cuina, Carrie Mae Weems (Portland, Oregon, 1953) es retrata fent els deures amb la seva filla, maquillant-se amb ella, menjant amb el seu marit, abatuda al costat d’una ampolla buida, xerrant amb les seves amigues o jugant al solitari... Amb l’única il·luminació d’un llum que penja del sostre, l’artista qüestiona les idees preconcebudes del que ha de ser una dona i el que s’espera d’un home, la naturalesa de la família, les seves maneres de mantenir-se unida i el seu enfonsament, les mentides de la monogàmia... Són com vinyetes privades del cicle de vida d’una història d’amor que, com en gairebé tota la seva obra, s’alimenta d’un anhel transformador. “En gairebé tota la seva obra hi reverbera el desig que passi alguna cosa, i es va repetint una pregunta tota l’estona: ‘Si et donessin l’oportunitat de canviar la història, què faries?’”, diu Elvira Dyangani Ose, comissària de la gran retrospectiva, Un gran gir dins del possible, que recorre tres espais barcelonins, el KBr de la Fundació Mapfre, Foto Colectania i la Capella del Macba, de què Dyangani Ose és directora.
Carrie Mae Weems és una de les figures més destacades, i singulars, de la fotografia contemporània. Una artista, performer, videògrafa, dona i negra que té una legió de devots al seu país (apareix interpretant-se a si mateixa a la sèrie de Spike Lee per a Netflix She’s gotta have it i Black Thought, el líder de The Roots, l’esmenta en una de les lletres del seu àlbum Streams of thought). Els seus grans temes són
No documenta la història; la reescriu alliberant-nos de les nostra creences heretades
la raça, el gènere i la classe, però no es limita a documentar la història, sinó que la reescriu inserint-hi els que van ser ignorats, esborrats, denigrats o oblidats. Alliberant-nos de les nostres creences i expectatives heretades i provant de trobar “nous models pels quals puguem viure”.
“Molts artistes són intel·lectuals públics, veritables generadors de coneixement, però a l’obra de Weems també hi ha molta poesia, molta bellesa i molta saviesa popular en la manera com ella dona resposta a l’imaginari afroamericà”, apunta Dyangani Ose.
Taula de cuina i I 22 milions de persones molt cansades i molt enfadades, sèrie en què aborda la
Taula de cuina
lluita per la democràcia i la llibertat per oprimits d’arreu del món, es mostren a Foto Colectania, mentre que a la Capella del Macba s’hi presenta Lincoln, Lonnie i jo, una hipnòtica videoinstal·lació que pren la forma d’una il·lusió òptica del segle XIX gràcies a la qual, emmarcats en un cortinatge vermell, apareixen, flotant com esperits, manifestants pels drets civils, un boxejador o la mateixa artista amb barret de copa o provant de disfressar-se de conillet de Playboy.
Però és al KBr on l’obra de Weems –que ens adverteix del poder de la bellesa per “modificar el nostre sistema de creences”– revela totes les subtileses de la llibertat personal i la seva sorprenent capacitat per parlar-nos
de la nostra humanitat comuna. Divertit, emotiu i revelador. Al llarg d’un recorregut en què bona part de les parets han estat cobertes per un paper pintat d’aparença domèstica (motius vegetals entre els quals apareix la figura d’una dona negra), la tornarem a veure en moltes fotografies, el seu alter ego o la seva musa, de vegades simplement com una silueta negra d’esquena a la càmera a l’entrada del Louvre, el Guggenheim o el British, temples davant els quals suggereix tant un anhel d’admissió com un testimoni d’exclusió. El d’una dona negra o d’una artista dona que sempre ha lluitat per ser simplement artista.
Durant la seva època d’estudiant, el 1978, va començar Famí
lia, fotos i històries, en què Weems, que va tenir la seva filla als 16 anys, va reunir fotografies de la seva pròpia família de classe mitjana en resposta a l’Informe Moynihan del 1965, que afirma
va que les comunitats afroamericanes estaven arruïnades a causa d’estructures familiars febles.
A Gent acolorida desvia l’atenció cap a bonics joves i nens afroamericans, els rostres dels quals tenyeix de colors, al·ludint a la convenció que una persona de color és millor en funció del color de la seva pell. Però potser el seu cos de treball més emblemàtic és Des d’aquí vaig veure el que
va passar i vaig plorar (19951996), en què es va apropiar de daguerreotips d’antics esclaus encarregats per un científic de Harvard el 1850. Molts representats nus o mig nus, com si es tractés d’espècimens antropològics. Weems va reproduir les imatges, les va tenyir de vermell sang i va envoltar els subjectes perquè semblés que estaven captius per la lent. Harvard va amenaçar de demandar-la per haver utilitzat sense permís imatges del seu arxiu; temps després acabaria comprant la seva obra.
La seva obra gravita entorn d’una pregunta: “Si et donessin l’oportunitat de canviar la història, què faries?”