La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Lorca va acceptar a Cuba la seva homosexualitat”
Víctor Amela publica ‘Si yo me pierdo’, sobre els 98 dies que el poeta granadí va viure a l’illa després de l’estada a Nova York
Aromes plenes de sabor floten des dels fogons fins a la taula del restaurant l’Habana Vieja de Barcelona, on Víctor Amela sosté a la falda el seu últim guisat, Si yo me pierdo (Destino). “Si jo em perdo que em busquin a Andalusia o a Cuba”, va sentenciar el 1930 Federico García Lorca. I això és precisament el que ha fet Amela, resseguir els passos, no andalusos, sinó els menys coneguts del poeta, que el van portar a gaudir de l’illa caribenya després de la famosa estada a Nova York. Un viatge tant o més transcendental. Va arribar-hi un 7 de març del 1930 per impartir tres conferències en una setmana. El que va viure-hi i sentir-hi va fer que allargués la visita. Fins a 98 dies de sol, llibertat, festa, inspiració i amistat. “Lorca va descobrir una alegria, un goig de viure que a Espanya li boicotejava la cotilla de la moral, la família i la societat”, apunta l’autor. “Ell deia que Cuba estava plena de negrets sense drames, perquè venia de
Harlem, del patiment, que tant el van impactar”.
Si la ciutat dels gratacels li va inspirar Poeta en Nueva York, amb alguns versos que transpiren “ràbia contra els marietes”, a l’Havana va escriure la peça teatral El público, la seva obra més obertament homosexual. Amela relata la importància que va tenir Cuba en aquest aspecte. “Deixa de patir per ser homosexual, s’accepta i viu a gust, descobreix que pot ser feliç” i afegeix que a l’illa “va cantar, va ballar, va cardar, va beure i va conrear l’amistat”. En aquest sentit, destaca la relació que va mantenir amb Flor Loynaz, de 21 anys i lesbiana. “La gent creia que tenien una aventura i en realitat eren còmplices de corregudes nocturnes”, detalla. “Li va llegir Yerma, que va rematar a Cuba canviant alguns passatges inspirats per ella”, revela. “Yerma és la Flor, però també Lorca, perquè ell hagués volgut parir vides i va parir obres”.
A finals del 2020, Amela va viatjar a Cuba per visitar els mateixos escenaris que el poeta, fins i tot va manar confeccionar a l’illa un vestit blanc, com va fer Lorca, i va anar més enllà en el seu afany de reconstrucció històrica. Se sabia que una de les conferències va ser emesa per ràdio. I si s’hagués registrat i encara n’existís l’arxiu? Seria l’única manifestació sonora de la seva veu, una veu que els que la van escoltar consideraven tan magnètica com els seus versos. “Vaig anar a buscar la seva veu en sentit literal en una illa on ell es va trobar a si mateix i va trobar la seva veu més íntima”.
Només una persona manté aquella poderosa veu en el seu record, Tica, la neboda de Lorca, que ja ha fet 92 anys. Amela va començar la setmana visitant-la, abans del llançament del llibre, que li dedica. De l’estada a Cuba, el seu oncle li va portar una nina negra “que simbolitzava la felicitat que hi havia viscut”. I és que Lorca va sentir una gran atracció per la negritud de la gent de l’illa. “Ell va defensar homes negres que no podien accedir a un local”, explica l’autor. “Diria que és el fundador de la reivindicació de l’humiliat, del desfavorit, del maltractat, d’una meitat de la humanitat de què ell se sentia part”.
Si yo me pierdo és la segona obra que Amela dedica al poeta després de Yo pude salvar a Lorca . “En la primera explico la tragèdia, mentre que en la segona exposo la cara oposada, la felicitat”. “Per a mi, Federico és un sant laic, inspirador, poètic i bo, un exemple de vitalitat, alegria, carnalitat i sensualitat”, remata. ●
“Vaig anar a buscar la seva veu en sentit literal en una illa on ell es va trobar a si mateix i la seva veu més íntima”