La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Els iranians han superat la barrera de la por”
La novel·lista Parinoush Saniee, censurada al seu país, denuncia 40 anys de crueltat contra les dones de l’Iran
L’Iran viu una revolta de final incert contra el règim dels aiatol·làs. La mort de la jove Mahsa Amini a mans de la policia de la moral ha incendiat el país, sobretot les generacions més joves. Una revolta que la sociòloga, psicòloga i novel·lista Parinoush Saniee (Teheran, 1949), la més traduïda i venuda a fora del seu país, però censurada a dins i que el 2017 va marxar als EUA, va viure en directe fa tot just deu dies. Ara en una visita programada fa mesos presenta a Casa Àsia de Madrid Los que se van y los que se quedan (Alianza), una novel·la que retrata l’Iran actual, les seves divisòries i enfrontaments, el dolor de l’exili i la seva visió congelada del país, així com el dolor dels que s’hi van quedar. I els horrors que van seguir la revolució islàmica del 1979. I els intents de canvi d’un règim que, per Saniee, avui està en descomposició: “La gent ha superat la barrera de la por perquè no hi tenen res a perdre, no veuen cap futur. No hi ha cap més opció que el canvi de règim”, assegura.
I lamenta: “El que passa a l’Iran em fereix l’ànima. Les mares i els pares estan disposats a rebre qualsevol mal, però no que en pateixin els seus fills. I avui són els joves els que pateixen la repressió. Veig el que passa amb dolor. I em sorprèn, tot i que esperava que algun dia les dones iranianes s’aixequessin contra tanta crueltat, que fa 40 anys que pateixen”. Assenyala en aquest sentit que la revolució del 1979 no va ser “patriarcal o només dels homes; les dones hi van tenir molt paper”. I afegeix: “Al llarg de les quatre dècades que el règim teocràtic ha governat l’Iran, han estat discriminades en tots els àmbits; en el legal no tenen els mateixos drets, però també han estat discriminades en termes religiosos, econòmics, familiars... en tots. Però no han estat mai callades, sempre han lluitat. I ara són a primera fila de la lluita”.
En aquest sentit, diu que veu “moltes possibilitats que aquesta revolta provoqui canvis, però pot ser que es necessiti temps per arribar a un canvi estructural”. I recorda, en tot cas, que la societat iraniana ha experimentat durant aquestes dècades “dues maneres de governar, la dels reformistes i la dels fanàtics”. “El més destacat dels reformistes va ser Khatami. Després d’ell, Ahmadinejad va ser un populista, un demagog. I avui la societat ja no confia ni en els reformistes ni en els fanàtics que ara governen l’Iran. No hi ha cap més opció que el canvi”.
La població, diu, “ja ha passat la barrera de la por; abans sentien que qualsevol canvi podia provocar situacions pitjors, ara han deixat això enrere, no hi tenen res a perdre, la situació no pot empitjorar, no tenen drets, res”. “L’Estat –assevera– està en descomposició, el règim ja no pot respondre a cap problema de la societat, hi ha problemes de pobresa, socials, polítics, i és incapaç de donar resposta a cap. I la corrupció està tan estesa en la societat i dins de les autoritats que no hi ha lloc per a l’esperança, perquè la gent pensi que el futur pot ser millor. No tenen cap futur. La gent ho sent en la seva vida diària. Només ens queda avançar”.
Com retrata al llibre, admet que “abans hi havia prejudicis cruels entre els que es van quedar a dins i els que van marxar a fora
“Esperava que algun dia les iranianes s’alcessin contra la crueltat que fa 40 anys que pateixen”
de l’Iran, però ara hi ha comprensió, col·laboració, pot ser que per les xarxes socials i els mitjans de comunicació, que estan molt més estesos”. I diu que la Dokhi, la seva òrfena protagonista, de passat incert, “és símbol d’una generació que va néixer en una presó tan gran com tot el territori de l’Iran després de l’establiment de la República Islàmica. S’aconseguirà obrir la presó, hem de fer-ho, i ho farem perquè els nostres fills estan lluitant. L’obrirem”. ●