La Vanguardia (Català-1ª edició)
Europa no ens mira
De la derrota “dolça” contra el Bayern (no li haurien de fer mai gust de sucre les derrotes als equips guanyadors de debò) a la caiguda amarga a Milà. El Barça perd cada vegada pitjor. I això a la Champions es paga car. L’equip blaugrana es va deixar tombar sense gairebé resistència per un Inter que ni tan sols és gran cosa, símptoma preocupant que relativitza la seva suposada millora, potser exagerada perquè el desig de felicitat és tan alt que de vegades es confon amb la realitat. Es ve de molt avall.
Europa continua negant qualsevol temptativa de celebració o concessió a l’estat d’ànim culer. El maltractament ja arriba a l’àmbit arbitral. No penalitza pispar penals al Barça, l’equip que va ser rei i avui no ho és. El club que defensa la Superlliga europea. Menystingut com si trepitjar-lo no tingués conseqüències. Possiblement perquè no en té.
1rimera part llen2a%a
El Barça va jugar a sorprendre l’Inter amb una tàctica tan esvalotadora que va acabar despistant-se més a si mateix que al rival. Mala peça al teler. La disposició dels jugadors a la primera part no va donar resultats. Gavi i Raphinha, massa avançats i centrats, eren il·localitzables, i va fer la sensació que Pedri, enganxat a Busquets per tocar pilota, i Dembélé van jugar els primers 45 minuts ells dos sols. L’origen de les jugades (Pedri) fluïa amb la delicadesa vellutada amb què parlen els canaris; el final (Dembélé) era inclassificable. A Dembélé caldrà suportar-lo com és o apagar el televisor i cancel·lar la subscripció de totes les plataformes per evitar temptacions. Hi ha un escriptor anomenat Santiago Lorenzo que els recomano que defineix els urbanites despistats amb frases com la següent: “Deixaven els llums encesos per tot arreu. Engegaven la llum fins i tot per buscar l’interruptor de la llum”. Servidor quan les llegeix recorda Dembélé.
Al francès, això sí, el salva la seva persistència, impermeable als errors que comet una vegada i una altra en partits torçats com el de Milà. Altres futbolistes s’escaparan amb millor sort de les crítiques perquè la pilota ni la van demanar. Passa desapercebut i no parlaran de tu. Bé, segur que no. Però malament, tampoc. La comoditat dels anodins. Va fracassar la pissarra però la rebel·lia individual que es pressuposa als futbolistes del Barça no va aparèixer. I els partits de Champions fa segles que el Barça no els guanya amb la samarreta. Fins i tot els àrbitres se n’han adonat.
L’Inter, que està malament, va celebrar la confusió que es va trobar davant. I va fer el que els italians broden des que existeixen: defensar, esperar i sortir corrents. És un tema cultural. Una fórmula tan bàsica com acceptada. Amb molt poc van guanyar ahir a la nit el Barça. Aquest és el problema. ●
No penalitza pispar penals al Barça, l’equip que un dia va ser rei i avui no ho és