La Vanguardia (Català-1ª edició)
Les pugnes internes presagien el final d’un llarg cicle de govern ‘tory’
Liz Truss no aconsegueix aixecar el vol en la cloenda del congrés conservador
El discurs d’un primer ministre britànic en la clausura del congrés del seu partit sol ser l’equivalent de la desfilada d’un emperador romà per dins de l’arc de triomf, de la baixada a l’arena d’un torero, la foto d’un equip de futbol després de guanyar la Champions o la salutació d’una diva de l’òpera després d’una actuació memorable a la Scala de Milà. Però Liz Truss diu que vol trencar amb l’“ortodòxia”, i també en això l’ha trencada.
Les conferències dels partits sempre són un circ, però la dels tories a Birmingham ha estat un circ poc convencional en què els pallassos no han fet riure amb els seus acudits, ningú no s’ha cregut els mags quan prometien que crearien riquesa abaixant els impostories
tos, l’elefant ha esclafat el prestidigitador (el ministre d’Economia Kwarteng), i els lleons semblava que s’endraparien en públic un parell de trapezistes i la mestra de cerimònies (Truss).
Lluny de ser una desfilada triomfal, la conferència conservadora ha estat un funeral després de l’atac dels mercats al Govern britànic, la desastrosa rebuda al seu pla d’abaixar els impostos, la posterior marxa enrere en l’eliminació del tipus més alt d’un 45% a les rendes més altes, la confusió sobre si s’avançarà o no la presentació del pressupost (sembla que sí, però no hi ha data ni és segur), la rebel·lió de masses de diputats i alguns ministres al suggeriment de no apujar els subsidis socials al nivell de la inflació, les enquestes que apunten a una allau laborista les pròximes eleccions i l’estat de guerra civil declarada dins dels tories. Un llarg cicle polític s’acosta al seu final.
Què podia fer Liz Truss davant semblant panorama? Anar-se’n a casa com més aviat millor, si l’hi permetia una vaga ferroviària estratègicament declarada pels sindicats els dies del congrés per dificultar l’arribada i partida dels participants (la sala no era plena per escoltar la primera ministra). I això és el que va fer, amb una breu intervenció de poc més de mitja hora en què va repetir el seu mantra de “creixement, creixement, creixement” (va esmentar la paraula 29 vegades), va prometre “portar amb mà de ferro les finances del país” i “prendre decisions difícils, però necessàries per dirigir la nau britànica a través de la tempesta”.
Però el que ella anomena la “petita pertorbació dels últims dies”, i el ministre Kwarteng, una “lleugera turbulència”, és per a les classes treballadores i mitjanes britàniques com quan l’avió fa un salt enmig de les muntanyes, perd altitud i apareixen les mascaretes d’oxigen. Hipoteques més costoses amb la pujada dels interessos, vacances més cares o impossibles per la caiguda de la lliura, un cost de la vida disparat... Les cadenes de supermercats han registrat un descens dels seus ingressos perquè la gent opta pels productes més barats.
Boris Johnson, en la seva deriva autoritària, va arremetre contra la BBC i els jutges que no li deixaven suspendre el Parlament quan li venia de gust, i Truss –que està molt més a la dreta i no té el seu carisma– va sumar ahir a la llista negra “els enemics del creixement i la lliure empresa”, els sindicats, que gosen criticar el Brexit, l’SNP i els defensors del medi ambient.
Dirigents de Greenpeace, com si sabessin què diria, la van interrompre amb una pancarta que deia “A tu ningú no t’ha votat” (va ser elegida per 150.000 militants tories).
L’objectiu de Truss era guanyar temps i una mica de calma, però no ho ha aconseguit. El seu discurs no va agradar als mercats, que no veuen d’on sortiran els diners per finançar les reduccions d’impostos, la cotització de la lliura va caure un 1,5% i el cost dels bons del Tresor va pujar, mentre els diputats conservadors no deixaven de barallar-se. Als Comuns hi ha dos antics líders del partit (Johnson i May), dos extitulars d’Economia (Sunak i Javid) i 119 exministres i secretaris d’Estat, tots els que se senten apartats i capaços de fer-ho millor, una autèntica bomba.
Norman Tebbit tenia la cartera de Treball i Pensions quan en la conferència tory del 1981 va declarar que “la millor manera de gene
La premier defensa el seu dogma i repeteix 39 cops al seu discurs la paraula ‘creixement’, però està molt tocada
rar creixement és que els aturats agafin la bicicleta i surtin a buscar feina”. Truss pensa el mateix quaranta anys després, menysprea els qui reben subsidis estatals (al Regne Unit hi ha un abús crònic del sistema) i li sembla injust adaptar-los a la inflació quan això no passa amb els sous dels funcionaris. Però la seva idea de compensar d’aquesta manera la caiguda dels ingressos dels impostos, amb una nova onada d’austeritat, és políticament explosiva i no la presentarà als Comuns fins a la primavera.
Liz Truss se n’ha anat tan a la dreta que és l’equivalent del que va ser Jeremy Corbyn al Labour, més la líder d’un culte ideològic que no pas d’un partit, addicta al neoliberalisme com una droga i que ven a les places dels pobles creixement com el tònic miraculós per curar tots els mals. Però pocs el compren.
El seu paper és gestionar l’esclerosi d’un país que, al contrari que Bèlgica o Itàlia, no sap funcionar sense un govern. I fa mesos que no en té. ●