La Vanguardia (Català-1ª edició)
Radiografia d’un segrest
gestionar la situació amb Laura Borràs, però el múscul no li permet lluitar alhora amb l’expresident. Si a sobre ERC olora la sang del seu rival i decideix que és el moment de posar-li la bota al coll negant-li el pa i la sal de qualsevol concessió al bo de Jordi Turull, la situació es torna impossible. Així ha estat.
Turull, home lleial a l’organització, a diferència dels que habiten a Junts sota la fórmula del “perquè jo ho valc”, sap que sense partit res no és possible. El seu drama és ser conscient que la primera obligació d’un dirigent és evitar que se li trenqui la joguina. D’aquí el seu viacrucis personal d’aquests dies: ser on no vols ser fent el que no voldries fer perquè no caigui la vaixella a terra i el partit implosioni. Només que passi el que passi, JxCat ja ha perdut. I molt. Tot i que l’inventari de danys –ruïna total o parcial– no podrà tancar-se fins d’aquí a unes setmanes o mesos. Cadascú escull la corda amb què vol penjar-se. Junts ha escollit una vegada més, i en això la seva coherència ha estat proverbial, el tòtem de la consulta, tot i que en aquesta ocasió només a la seva militància.
Sigui quin sigui el resultat, JxCat es debilita. Si guanyen els partidaris de quedar-se al Govern, s’hi quedaran amb les condicions imposades per Pere Aragonès i ERC. El gran vencedor del cara o creu junter serà el partit d’Oriol Junqueras, que també governa des del backstage. Si s’imposen els partidaris d’estripar les cartes, el partit s’allunya de la centralitat que en teoria buscava per convertir-se en una organització quixotesca sense cap sentit de la realitat. Amb capacitat de fer molt soroll, cert, però amb cap per avançar cap al que formalment prometen els seus dirigents més vehements.
Cinc anys a Bèlgica són massa per continuar connectat a la realitat del país. El laberint de Carles Puigdemont és irresoluble, perquè per sortir-ne, hauria d’acceptar que només una part minoritària de l’independentisme continua vivint al 2017 i considerant, com ell, que d’aquelles pols en va néixer una cosa que no fos més que un bonic somieig que va durar res i un capital polític que dona per a molt però no
El gran vencedor del cara o creu junter serà el partit d’Oriol Junqueras
per al que es pretenia.
Els que encara mantenen la fe cega són suficients perquè les expectatives demoscòpiques de Junts es ressentin si l’expresident, en el seu paper d’emperador allunyat de Roma, apunta amb el polze cap a terra. Amb això, i amb les lleialtats i afectes humanament comprensibles amb què compta, en té prou i li sobra per fer impossible que el partit pugui aterrar d’una vegada a la realitat del 2022. Potser no pot ser de cap altra manera. És molt humà ésser humà.